El 1929 s’integrà al setmanari Gaseta de Sitges, al mateix temps que juntament amb altres sitgetans impulsà la creació de l’Ateneu El Centaure. Amb l’arribada de la Segona República, abandonà els postulats d’Acció Catalana i s’afilià a Esquerra Republicana de Catalunya, es va fer col·laborador del butlletí Opinem i del periòdic vilanoví El carrer. Després de la Guerra Civil començà a col·laborar a El Eco de Sitges i entre 1950-1955 formà part del consell de redacció de la revista Antología de Sitges. També publicà treballs fora de l’àmbit local. Començà durant els anys 20 com a traductor i fent crítica literària, i s’estrenà com a novel·lista l’any 1950 amb El pont llevadís, iniciant així un cicle de novel·la psicològica que tindrà continuïtat amb El cercle de foc (1952) i Confessió en el tren (1954). El 1971 va reprendre la producció narrativa amb La terra té camins. Decebut pel poc ressò que obtingué la novel·la, Planes canvià de registre i es dedicà a la novel·la policíaca: Crim al carrer Tuset (1973) i La filla del pintor (1976). També va escriure diversos guions televisius el 1980 amb el mateix protagonista de les dues darreres novel·les, el comissari Claudi Gener.

Un tercer vessant de la seva carrera literària és dedicat a l’assaig, el primer títol publicat és Llibre de Sitges (1952), obra cabdal i encara plenament vigent de la historiografia sitgetana entre 1870 i 1950, on es barregen erudició i divulgació. Aquest és un llibre imprescindible per a conèixer la geografia històrica i literària de Sitges, és l’obra essencial de la cultura sitgetana. Segons Panyella: “Primera història cultural de la vila gràcies al material recollit pel seu pare, així pot compilar seixanta anys. El record i la voluntat de testimoniar una època i donar-li continuïtat.” Segons R. Sierra, “és una obra on es barreja erudició i divulgació, i que encara avui constitueix la millor síntesi sobre la història cultural de la vila entre 1870-1950”. Es reedità el 2004. Seguiren altres títols: El Penedès i Garraf (1961), Mir Geribert, príncep d’Olèrdola (1970) i Un príncep per a Olèrdola (1981). L’interès per la figura de Santiago Rusiñol i la seva relació amb Sitges el portà a escriure quatre documentats llibres sobre el tema: El modernisme a Sitges (1969), Santiago Rusiñol per ell mateix (1971) i Santiago Rusiñol i el Cau Ferrat (1974), Santiago Rusiñol (1981). També fou autor de El mestre Morera i el seu món (1972). I encara una altra faceta literària el portà a fer traduccions de l’anglès i el francès. L’any 1987 publicava les seves Memòries, llibre on les vivències personals s’entrellacen amb la història col·lectiva del Sitges del segle XX. Pòstumament aparegué Capità de lladres (1992).

A més a més dels disset llibres escrits, tenim constància d’almenys tres més que es van perdre. El 1932 s’anuncia a la premsa el primer volum: Defensa de la tercera República Catalana, pròleg de Jaume Aiguader i Miró, (preu 1 pesseta), edicions El Carrer. La primera novel·la que escriví també es perdé quan Joan Sales s’hagué d’exiliar, i una altra ambientada a Lleida. L’any 2015 apareixen mitja dotzena més d’inèdits, entre ells dues novel·les. El llegat arriba a Sitges després de la mort de la seva vídua, Teresa Catà. L’any abans s’havia celebrat el 25 Aniversari de la seva mort amb un seguit d’articles i una conferència.

Com a activista cultural, Ramon Planes va ser promotor i primer president del Grup d’Estudis Sitgetans (1975) i també soci-fundador i membre de la primera junta de l’Institut d’Estudis Penedesencs (1977).

L’atzar va portar Henry Buckley a Sitges, la primavera de 1938, quan les tropes de Franco s’acostaven a l’Ebre. Vingué a Sitges amb el seu amic, el pintor Luis Quintanilla (1893-1978), perquè es volia entrevistar amb el ministre de la República Álvarez del Bayo.

Varen passar uns dies a casa del pintor Sunyer, a prop del Vinyet –no pas convidats per ell, que no hi era, sinó que la casa va ser ocupada per gent diversa. Després de Buckley s’hi instal·là el pintor Pruna.

En una de les vetllades els polítics discutien sobre la guerra i criticaven el paper de l’església catòlica i el meu pare en va sortir en la seva defensa. La meva mare [Maria Planas Izabal, filla d'un industrial local i catalanista conservador], que hi era present, es va sorprendre d’aquell angleset que s’atrevia a aixecar la veu per defensar una església molt criticada a la República, i en acabar la tertúlia va voler conèixer el periodista anglès. Així va néixer aquesta història d’amor, impensable en altres circumstàncies: que la filla del que havia estat, en diverses ocasions, alcalde de Sitges, festegés amb un anglès totalment desconegut i que, uns mesos després, s’arribessin a casar a Barcelona.”

Fou un amor a primera vista, amor en temps de guerra, casats per l’església a l’hotel Majèstic de Barcelona el 1932. Un casament ràpid després de tres mesos de nuviatge, perquè així ella aconseguia el passaport britànic. El 30 de gener de 1939 van travessar la frontera del Portús juntament amb els milers de refugiats civils i militars. Tornen a Londres on va escriure Life and death of the Spanish republic (Vida i mort de la República espanyola), a partir de les experiències viscudes durant la guerra i les cròniques que havia publicat entre 1929-1938. El llibre, sortit d’impremta el 1940 a Londres, es va perdre en part perquè una bomba destrossà el magatzem on es trobava. L’edició en castellà és de 2004 i en català, de 2009, amb pròleg de Paul Preston, qui a més li dedicà un capítol al llibre Idealistes sota les bombes. D’ell ha dit Jaime Arias que fou el millor corresponsal, el més honest i complet que visqué la tragèdia espanyola dels anys trenta.

Després de la guerra van viure a diverses ciutats europees però van tornar per a instal·lar-se de 1949 a 1966 de nou a Madrid. Jubilat, la família s’instal·là a Sitges. Era el seu refugi espiritual, aquí venien a escampar la boira de la feina i de la família, però no suportava el castell de focs de la Festa Major.

Aquells que el conegueren el qualificaren abastament: gentleman, discret, senzill, intel·ligent, valent, exquisit, honest, admirable, tímid, reservat, moderat, catòlic, periodista de cap a peus.

Bibliografia:
Sierra Farreras, Roland (1998). Diccionari Biogràfic de Sitgetans. Ajuntament de Sitges. Sitges.
Esquerda Bosch, Montserrat (2000). La ciutat del record. Ramon Nadal editor. Sitges.
Sierra Farreras, Roland (2002). “Els camins periodístics de Ramon Planes”. Butlletí del GES núm. 100 i 101. Sitges. (Es reprodueix la conferència del dia 31-11-1999).
Sella, Ventura (2014). “Ramon Planes, sitgetà, patriota i home de lletres”. Butlletí del GES núm. 151 i 152. Sitges. (Es reprodueix la conferència del dia 15-3-2014).
Buckley, Ramon (2015). “Els inèdits de Ramon Planes”. Butlletí del GES núm. 154. Sitges. (Es reprodueix la conferència del dia 24-1-2015).
https://www.fotografiacatalunya.cat/ca/cataleg/colleccions/fons-henry-buckley-de-larxiu-comarcal-de-lalt-penedes.