Pregó de Jordi Barrachina

Mapa del web

Índex alfabètic

Ets a: Inici > Festa Major de Sitges > El Pregó > Pregó de Jordi Barrachina

Pregó de Jordi Barrachina

"La lluna, la pruna…

Bona nit, sitgetans. Bona nit amics i coneguts. Alcalde, regidors, president i membres de la comissió de festes… bona nit a tothom. Bona nit, també, si hi ha algú de Vilanova.  Sigueu benvinguts aquesta nit.

Ja tenim la Festa Major aquí. La Moixiganga ja ha  assajat la baixada de les escales de l'esglèsia, els diables ja tenen els petards en caixes de cartró i, a aquestes hores, les gegantes –les tres gegantes- s'estan provant els vestits i  escollint el pentinat en una “suite” perfumada de nardos de l'hotel Subur Marítim. Mentrestant,  els gegants deuen estar netejant les seves espases molt lentament.
 
Està a punt de començar una festa de dos dies en la que molta gent hi porta treballant tot un any, discretament. A tots els balls i a la gent que  fa posible que tots visquem dos dies de focs i de follía, us demano un fort aplaudiment.

Al pregó d'aquesta nit hi hauran tres  sorpreses. La primera d'elles la teniu al davant dels vostres ulls: la Platja de Sant Sebastià. Un escenari espectacular que, al llarg dels segles, han dibuixat el mar mediterràni i els nostres avant-passats. Sí, aquest any han reformat el passeig i ens l'han canviat una mica. A mí, m'han tret els abaixadors antics que anaven del passeig a la sorra i que tant m'agradaven, però per això estem aquí, per aprofitar aquest nou espai remodelat al costat del mar i, de pas, integrar-lo encara més a la Festa Major.

Si fós per a mi, amb la imatge d'aquest racó de Sitges donaria el pregó per acabata. Però m'han demanat que anunci la Festa Major.

La segona sorpresa de la nit, la tenim aquí a l'escenari: Un piano. Sí, un piano. Un piano amb la platja de Sant Sebastià de fons: que us sembla? En podríem fer un  símbol més de Sitges.

Quan veig un piano, sigui on sigui, sempre penso en la meva profesora de música: la Montserrat Almirall. La “Senyu” de música  que sempre cridava als seus alumnes: “Vinga, Prendas… obriu el llibret de l'Enric Granados”. “Senyu”, sé que t'hagués agradat estar aquí amb nosaltres,  i des d'aquí  t'envio un petó de Festa Major.

Un Piano i la platja de Sant Sebastià de fons em porta també al Sitges dels anys setanta. Ray Charles prenent un mojito al Voramar, Count Basie fent un vermouth al Pic-Nic vestit com si estés al Cotton Club de New York…

Sitges vivía a ritme de  jazz. L'any 1976 un home de Sitges va fer posible un festival de Jazz Internacional que va omplir el poble d'estrelles i de música a l'aire lliure. Un festival que, juntament amb el Festival de Teatre, el Carnaval o el Festival de Cinema Fantàstic i de Terror, han passejat el nom de Sitges per tot el món. Malauradament, el Festival de Jazz no va tenir la continuïtat que han tingut els altres. Però mai se sap… Aquest home que va conéixer a Ella Fitzerald en un teatre de Paris, el tenim aquesta nit amb tots nosaltres. Es un honor i un plaer donar la benvinguda a Josep Vadell.

- Com podreu adivinar, aquesta nit posarem a Sitges sota les estrelles del jazz. La música que més ens agrada a tots dos. Que li tocaries, Josep, a la platja de Sant Sebastià, en una nit com aquesta?
- Bona nit. Jo l'hi tocaria: “Take  the A train”, del Duke Ellington.
- Aquesta peça és un homenatge a un tren que als anys quaranta atravesava

Manhattan, de Sud a Nord, fins al Harlem negre. El Sitges d'avui tampoc s'entendría sense el tren que l'uneix a Barcelona. No tan ràpid ni tant puntual com aquell Tren A, però ideal per fer amistats en les hores d'espera.

Una bona manera de començar un pregó. Agafem el tren. Endavant.

(Josep Vadell toca "Take the A Train de Duke Ellington")

La tercera sorpresa de la nit es farà esperar i  serà més difícil d'aconseguir: quan l'alcalde i el president de la comissió de festes em van encarregar el pregó oficialment, em van dir que sería a la platja Sant Sebastià en una nit fosca sense lluna i que, excepte la lluna plena, podía demanar qualsevol cosa. Vaig demanar, llavors, que portessin els Rollings Stones, però, malauradament tenien un concert a aquesta mateixa hora a Austràlia. Quina llàstima!

Com sòc d'origens aragonesos –la gota manya em corre per les venes, que diu una cosína meva de Zaragoza- els vaig dir que intentaría fer sortir la lluna amb les meves paraules i  amb l'ajut del piano d'en Josep Vadell. I així ho faré.

Que puc dir de la Festa Major que no estigui ja escrit en el seu nom: Festa Major.

La festa de la tribu. La crida de la tribu. Dos dies de convivència,  de tolerància. La Festa del Foc en majúscules. Dos dies i dues nits on tots ens convertim en ciutadans d'igual a igual: rics i pobres, capellans i estafadors, homes i dones, guardies civils i mossos d'esquadra, “pericos i culés”, petits i grans, afortunats i desgraciats, sitgetans i forànis, malcarats i tossuts,  amargats i amargants … tothom és igual, per dos dies, tothom es torna boig i encantador, com en el conte de Nadal de Charles Dickens.

Per què ens atrapa tant la Festa Major? Potser per què ens marca el final de l'estiu, el temps de les collites? O, potser per què de petits ja hem respirat la pólvora del Drac i dels diables? O, potser per què les gralles ens han marcat el ritme i els gegants ens han fet més petits del que som?.

La raó més probable és  que el Castell de Focs que veiem cada nit del 23 d'agost, aquest poema visual dibuixat al cel per l'Isidret Panyella, ens ha fet creure en les fades bones des de que som petits.

El que és segur, és que la Festa Major ens porta a la infància –la nostra petita pàtria, que diría el poeta-. I en aquesta infància  hi trobem persones, amics i familiars que ja no hi son. Recuperem  llocs i moments viscuts que intentem reviure al llarg d'aquests dos dies. I també esperem  viure'n de nous.

Aquesta és la meva idea de la Festa Major: ens posa els pantalons curts o les “faldilletes” plisades i ens fa creure que el món pot ser  un lloc tant habitable com  confortable.


La colla del carrer Bonaire

Aquesta nit, però, no faré el pregó de com serà la Festa Major d'aquest any. També a mí m'agraden les sorpreses.  A més,  no tinc la veu d'aquell entranyable pregoner que es deia Sr. Roca. Aquell home que s'assemblava al Pare Noel sense barba, que caminava a poc a poc pels carrers de Sitges amb una petita trompeta daurada a la mà,  s'aturava en sec i anunciava les pel.lícules del Prado i del Retiro, llegía els “bandos municipales” i detallava les hores i el lloc de les vacunacions per als infants.

Aquesta nit us parlaré del Sitges de la meva infància. I ho faré en bicicleta. Sí. Passejaré per aquell Sitges d'ahir damunt de la  meva bicicleta blanca de can  Vinyola, acompanyat pels meus amics d'infància: la colla del Carrer Bonaire. Un grup d'amics de l'escola  que anavem en bici per  a tot arreu, com dimoniets embogits.

En aquest viatge sentimental en bicicleta trobarem algunes persones que ja no hi son. Persones que han deixat la seva estel.la en molts de nosaltres.

Per qué, encara que ningú no ho digui, els morts, ens segueixen parlant a través de les postres paraules. Vosaltres veieu la platja de Sant Sebastià: la Vida. Jo, en canvi, tinc el cementiri al meu davant. La vida i la Mort, cara a cara, en una nit d'estiu… amb un piano i un pianista…

-Josep, que et sembla si li posem un fons suau a aquest viatge?
-Que et sembla “Dies de Vi i Roses”?
-Perfecte. La banda sonora d'una de les  meves películes preferides.

(Josep Vadell toca el tema “Dies de vi i roses”)

El meu primer somni eròtic va tenir com a protagonistes el gegant i la geganta de Sitges. Als nou o deu anys, vaig sommiar que els gegants anaven a la platja amb els seus vestits medievals dissenyats per l'Artur Carbonell. Baixaven el carrer Bonaire amb el seu rictus seriós, les flors i l'espasa, camí de la platja. Allí, estenien les tovalloles sobre la sorra, es descalçaven i es treien els vestits, les joies i la barba postissa. El gegant es convertía, llavors, en un déu de l'olimp amb banyador de tela negra i molts pèls a les cames. La geganta, més fina, deixava veure un cos ben moldejat sota un apretat bikini blanc de ratlles blaves.

Ella s'estirava damunt la tovallola, es descordava lentament els tirants i deixava caure els braços sobre la sorra. Llavors, el gegant s'agenollava al seu costat, s'omplia les mans d'oli protector del sol i començava a fregar-li l'esquena amb extrema suavitat. De la frega al massatge, molt lentament, amunt i avall. També per les cames. Una vegada i un altre fins que la que respiració de la geganta es començà a fondrés amb la remor de la mar. Així s'acabava el somni: amb l'esquena de la geganta plena d'oli brillant al sol…  ¡El que feia en el cap dels infants aquelles sueques i franceses en bikini pels voltants del Pic-nic!

El Pasaje San José

La meva infància, doncs,  té els  colors i les olors de Sitges. El Color blau.  Blau, blauet. I les olors del pa i del vi: El pa dels panets de Viena de la pastisseria Elyssée, i l'olor a vi del meu carrer, el pasaje Sant José.

El gust, encara recordo el gust, el de les torrijes ensucrades de la meva besàvia Salvadora.

Vaig nèixer i vaig passar la infància en aquest carrer que feia olor a vi i que llavors es deia Pasaje Sant José.  Un carrer estret i sense sortida on els dies i les estacions passaven al ritme dels programes de ràdio que s'escolaven per les finestres de les trenta cases que deuria tenir aquell carreró. Més que un carrer, era una sala d'estar per a tots els veïns, on els nens jugavem i els grans prenien la fresca, cosíen bufandes o parlaven del passat.

Un petit carrer que sempre feia olor a vi premsat, sortit d'un garadge convertit en bodega per un home gros amb un habano als dits anomenat Jepet. Cada tardor  s'omplia  de mosques i mosquits del vi. La resta de l'any, campaven les pilotes i les disfresses. El carrer era el nostre pati,  el nostre univers de jocs infantils: el nostre petit paradís. Un petit món, però,  que no s'aturava al final del carrer. Allí, salvant un tallant d'uns dos metres d'alçada, començaven horts i els camps de la Sínia de can Massip. Un altre continent perfecte per aquells nanos del Pasaje que baixavem al carrer en pijama o en calçotets.

En aquells camps ens perdiem robant tomàquets, matant formigues i sargantanes amb una lupa o mirant d'agafar alguna de les gallines o dels conills de la Sínia. Allí jugavem a cowboys i ens amagavem de les nenes que volien jugar amb nosaltres. Alguns d'aquells petits amb qui jugava en aquell carrer estret i llarg han estat i son alguns dels meus millors amics.

Aquell Sitges dels anys seixanta era tranquil com el meu carrer: era un poble que l'hi agradava prendre orxata els vespres d'estiu i sopa de farigola a les d'hivern.  El calendari el marcava l'arribada i la marxa dels turistes. L'inici i la fi de l'escola. Recordo que sabía que l'estiu

havía començat quan passava per davant del bar de ca l'Oliva. En una de les taules que donava al carrer s'asseien, anys darrera any, una parella de germans anglesos, idèntics com una gota d'aigua i vermells com un got de vi,  amb mitjons blancs i un llarg somriure, davant d'una enorme cervessa fresca.

Els petits màrrecs dels quals us parlava abans, els de les bicicletas, vàrem créixer en aquest Sitges i ens vàrem educar als escolapis. Més ben dit, ens vàrem educar als carrers de Sitges i anavem als escolapis de nou del matí fins un quart de sis de la tarda. Allí, intentavem apendre el Rosa-rosae en llatí i esquivar les bofetadas que els nostres estimats capellans ens donaven setmanalment. Alguns dies  no ho aconseguíem i podiem arribar a casa amb una bona clatellada o, fins i tot, amb algun tímpan trencat. Pot ser per això, al carrer, al passeig, en les aventures en bicicleta, trobavem tot allò que necesiten els nens i que no trobavem a l'escola. Això sí, recordo tres professors que no he oblidat mai. Eren l'Antoni Vigó, en Pau Servat i en Manolo Alquézar. No eren capellans.

Per aquesta raó, quan aquests dies em pregunten si el Sitges d'ahir era millor que el d'avui, sempre dic que no. Que el millor Sitges és el d'avui i el que vindrà. Així ha de ser. I en educació, us asseguro, que hem progressat molt.

Tornem als nens de la bicicleta. Quan sortiem de l'escola, agafavem unes regalessies de Can Sandrini, baixavem el carrer Bonaire i ens retrobavem al passeig a jugar a pilota o a barallar-nos a pedrades amb els “nens de l'altre costat de la vía del tren”, els nens del poble Sec. En aquelles tardes fosques d'hivern erem i voliem ser els únics reis de la platja.

Aquell Sitges en el què despertàvem del son dels infants, que diría en Serrat, estava plé de personatges que a tots els nanos ens fascinaven.

Ens fascinava anar a veure el “Conco”, un home jove que arreglava sabates en un petit taller obert al Cap de la Vila, on hi penjaven calendaris de motos i de noies “pirelli” amb els pits a l'aire.  Era el nostre Gepeto amb olors a cola i a sola de sabates. No sé si anavem a observar aquell ambient fantàstic o a veure com cambiava les fulles del calendari…

Recordo, també, els ulls estirats d'en Siré i el seu parlar solitàri, el caminar automàtic d'en Sariol,  del pobre Sariol, i  un home no molt agraciat que vivía sota de casa i que les males llengues del poble  deien que era el veritable  fill del Drac.

La tia Lúcia és un altre d'aquests personatges de la meva infància. La tía Lucía de la mercería del carrer Major. La seva botiga estava plena de botons, fils de colors, caixetes de cartó i fusta, bisuteria i el “safareig” de les dones del poble que hi passaven la tarda. Des d'allí vaig veure passar els primers enterraments que recordo i les primeres festes majors. Necessitaria un altre pregó per poder explicar la història i el caràcter de la tia Lúcia… Només us diré que, any darrera any, ella escollía les joies que duía la geganta. I un any l'hi va fer un anell amb una joia seva.

Altres personatges que ens fascinavem a tota aquella colla eren els “tontos del poble”, així els hi deien. Vivien al carrer, com nosaltres, i malgrat volcar-hi tota la crueltat de la qual son capaços els nens, establiem  una relació d'amistat o de cordialitat que pocs adults aconseguien. Recordo en Toni tocant una gralla imaginària: li demanavem “la boja” del ball de bastons i ell ens la tocava i nosaltres la ballavem amb bastons imaginaris; en Piqué, un jove mal afeitat  amb les dents fosques que s'estava quiet com una palmera al Cap de la Vila parlant i rondinant amb sí mateix i fumant una cigarreta sempre apagada. Quan l'hi preguntavem que feia, ell ens explicava que havía estat a l'Àfrica i que bvs'havía perdut pel desert. Era com el nostre Tintin en carn i òs. O en

“Teyu”,  un altre dels nostres amics, un home alt i corpulent, vestit sempre com un actor del cinema antic, amb un bigoti ros, els ulls perduts a l'infinit qu caminava menjant uns pastissets de nata que l'hi deixaven la cara blanca. Sempre que ens hi acostavem, s'aturava i ens preguntava què voliem ser de grans.

Un altre gran colega del carrer era en Serafín: un home de barba blanca, menut com un pardal, de galtes vermelles, que també trajinava una bicicleta. Però ell, la portava plena de coses i l'arrossegava a peu. Molts anys després vaig entendre que aquell va ser el primer “sense sostre” que haviem vist a la nostra vida.


El carrer Bonaire

Els meus paisatges infantils estan poblats d'aquests personatges. I el formen aquell  petit món familiar del Pasaje San José que us he explicat,  les platjes de Sitges i, també, el carrer Bonaire. En aquest carrer que baixa directe al mar hi vívia la meva àvia i alguns dels meus millors amics. Va ser el lloc de jocs infantils i adolescents, el camí de baixada i de tornada de la platja amb la mare i tots cinc germans, i el lloc perfecte per baixar a mil per hora amb les nostres bicicletes.

El grup d'amics que ens trobavem al carrer Bonaire hi guardavem molts tresors: teniem una vella tortuga, la tortuga de la Salvadora Padrol, alguns terrats des d'on mirar el que passava darrera les finestres dels hotels, una baixada llarguissima per fer carreres, una mare que ens feia berenars de pa amb mantequilla i xocolata ratllada, el misteri de la imprempta de l'Eco de Sitges, amb els linotipistes escampant olor a plom i a tinta, una vella panaderia on anar a robar madalenes, una drogueria amb olors a pintura, l'Hostal Lido, sempre plé de noies franceses, o la discoteca  Play-Boy, terreny vedat per a tots nosaltres, on ens aturavem per sentir, darrera les seves portes, l'olor a tabac i a  alcohol impregnat a les seves moquetes. I el llimoner de la casa dels arcs, la casa de la meva àvia. L'àvia Maria. El meu continent preferit pels jocs infantils.

Els primers records que tinc de la Festa Major venen, precisament d'aquesta casa dels arcs del carrer Bonaire. Cada any ens trobavem allí tota la família. Els Massip, els Barrachina, els Buckley, els Sala, els Gómez del Moral, els Carreras… Beviem orxata fresca i els grans s'explicaven les novetats de les seves vides mentre els més petits esperavem que arribés la processó des d'un balcó. Amb els cosins i els amics, tiravem serpentines d'un balcó a l'altra amb la intenció d'aturar el pas del gegant  a l'alçada del coll, com feien els cow-boys amb els cavalls. Portats pels nervis feiem un nus de cintes de papers de colors, de balcó a balcó, que ens semblaven infranquejables.

Quan el gegant girava el carrer de les Parellades per baixar per Bonaire era, per a mí, el moment més excitant de la Festa. El gegants seguíen vius i, com cada any,  baixaven impecablement vestits pel mateix carrer que nosaltres baixavem en bicicleta. La mateixa expressió serena, la mateixa medalla al pit que donava fe que eren els més elegants de Catalunya… I, es clar, el gegant trencava les serpentines i no s'aturava davant nostre.

Mentrestant, els grans comentaven el nou pentinat de la geganta. Però a nosaltres, petits monstres de sis o set anys, no es interesava massa la geganta.

Quan passava el drac, que llavors era l'ànima de la festa, la meva àvia sempre feia el mateix. Agafava el telèfon, trucava al seu fill Joan que vivía a Madrid i estirava la mà en direcció al carrer per què pogués sentir el brugit dels focs i dels timbals. Cada any la veia asseguda al seu sofà amb el braç estés i el telèfon a la mà com si fós l'estàtua de la llibertat. Així era la meva àvia. Dolça i enèrgica. Ella és la persona que va tenir el viatge de noces més llarg que he conegut mai: Quatre anys. Sí.

Sembla estrany, però és així. Es va casar l'any 1936, va marxar de viatge de noces cap el nord d'Espanya, va esclatar la guerra civil i va tornar quatre anys després amb la meva mare agafada de la mà.

Maleïda guerra. Quantes vides va partir… En record d'aquesta àvia i de totes les persones que sou aquí i que vàreu patir aquella guerra i els anys miserables de la dictadura, en Josep  i jo us proposem tencar els ulls i escoltar una cançó que tots coneixereu: Blue Moon, la lluna Blava. 

Encara que no hi sigui, nosaltres la imaginarem. Endavant.

(Josep Vadell toca "Blue Moon")

De petit, era llarg i prim i parent d'en bufa… i  moreno com un gitanet.  

Quan pujava de la platja cap a casa, la del Pasaje San José, amb el banyador de llana regalimant aigua de mar i amb els cubells de plàstic per fer castells de sorra a la mà, els turistes que s'em creuaven pel camí em tiraven monedes dins del cubell. Jo plorava i els hi tornava les monedes, però ells insistien i m'en tiraven més. Allí vaig entendre el veritable sentit del capitalisme. A partir d'aquell dia m'acostava als turistes que trobava pel camí alçant els cubells amb la mirada desolada per ampliar la setmanada.

Tornem als nois de les bicicletes. Erem, realment, un grup de màrrecs trets d'una pel.lícula de Charlot. De petits, la majoria voliem ser astronautes. Haviem vist per la televisió en Blanc i Negre el viatge a la lluna d'Amstrong, Collins i Aldrin. I voliem ser com ells. Més tard,  voliem ser metges per què vèiem una serie que es deia “Marcus Welby, doctor en medicina”. Si, “doctor en medicina”.

Anàvem canviant de modes i de maníes tots al mateix pas: Si un es comprava una pipa, tots anavem pel carrer amb una pipa a la boca, sense tabac, es clar, amb dotze o tretze anys. Erem adolescents de carrer. I tots teniem un “alies”: en “Martíni”, en “Piqui”, l'”Oli”, en “Barra”, en “Cuba” en “Flanhagan”… I ens apuntavem a totes les festes que podíem: els pastorets, la festa major, o als carnavals dels anys setenta, provocadors, lliures, plens d'ingenuïtat i d'alegría on convivien fantasmes vestits amb un llençol mal cosit amb Maries Antonietes de tacons imposibles i pèl al pit…
 
Quan veig el carnaval dels darrers anys, tant ordenat i reglamentat, sempre penso que alguna cosa important s'ha perdut pel camí.

L'espontaneïtat, potser. O la ingenuïtat. Però els temps, es clar, han canviat.

També ens vàrem fer boy scouts per conèixer el món. I el nostre món, llavors, era recòrrer tot el massís del Garraf a peu i amb tenda de campanya de la mà de gent tant afable com en Ricard Baqués.

Mentrestant, però, seguiem trencant-nos la cara i les dents amb els del Poble Sec, i amb d'altres enemics que ens anaven sortint a cada pas. I buscavem aventures amb les bicicletes per  tots aquells llocs que ens semblaven prohibits o perillosos: el vell i abandonat Autòdrom, la platja de l'home mort, els jardins abandonats de Terramar, els Molins… Anavem a les sessions dobles del Prado, del Retiro i, a l'estiu, del Patronat i del Rialto: una de romans i una del Manolo Escobar. Sempre igual.  Però tot i així, seguiem jugant a futbol al passeig. Fins que, es clar, van aparèixer les noies. Allí es va acabar la infància, com un final precipitat i perturbador.

La irrupció de les noies de les Mercedaries a la nostra escola va ser un terratrèmol emocional. En dos sentits. El primer: tenir aquelles companyes de cabells llargs, pits i agné a la cara ens motivava encara ménys per prestar atenció a les classes. El segon: amb elles van venir les monjes.

Unes monjes petites que, salvant una excepció, tenien la mà més llarga que els nostres estimats capellans.

A partir d'aquells dies es van acabar les bicicletes i vàrem començar a passejar a peu i en grup. Com un ramat d'ovelles. A vegades erem 25 caminant pel poble o asseguts a l'altell de can Gustavo. També es van acabar les baralles i les regalessies. Però van començar d'altres aventures. Més íntimes, més dolçes, mes estranyes. I per les nits,  vàrem entrar per primera vegada a les sales poc il.luminades del Galaxy o del Rickys club on podiem sentir en directe l'olor a tabac i alcohol…

La meva primera nòvia era d'aquell grup. Tenía els ulls blaus i es deia Àngels. Em va ensenyar a tocar la guitarra i amb ella vaig viure la Festa Major de sempre però amb una novetat: la colla d'amics i amigues. I la cervessa. Ningú en parla mai de la cervessa, però forma part de la Festa dels joves i dels grans.

La nostra, era la cervessa d'aquells bars on ja anaven els nostres avis:  el Talino, ca l'Oliva,  Can Juan Ramón, el Texas, el Barón, el Mónaco, el Roy,   la Taberna del Carrer Sant Pere –on per cert, vàrem descubrir una música estranyisima que escoltavem estirats sobre coixins: la música de Pink Floyd… i, també, la cervessa del Xatet del Cap de la Vila, un dels cafés més antics del poble. Ai, ¡Com n'es de trista la Festa Major dels darrers dos anys sense Cal Xato!. Darrerament sommio que el tornen a obrir i què els amics ens tornem trobar a les seves portes, com  cada any, a la sortida de les gralles de les dotze, el rellotge que marca l'inici de la festa. Però no és així. Vàrem perdre una parròquia del poble i encara anem orfres… Mai m'han agradat les prohibicions, però hauría d'estar prohibit perdre llocs com el Xatet.

Amb els anys m'he adonat que vàrem ser la generació perduda de la transició. Massa joves i massa grans a l'hora. Una generació que va haver de conviure amb els anys difícils de les drogues i la Sida. Però també vàrem ser la primera generació que entrava als anys de la seva joventut amb llibertat, sense la dictadura. Potser per això voliem canviar el món fós com fós, descobrir-lo, menjar-lo a queixelades. La vida era una festa.

Ens excitava el que estava passant al nostre voltant i ens sentiem amb forces per participar-hi. Però com sempre passa a la vida, no tot era el que semblava. Però allà estavem, amb la sang encesa


El Pare

Arribem a la recta final. La lluna segueix sense aparèixer, hem passejat en bicicleta per la memoria del Sitges dels anys seixanta i setanta, hem recordat uns rostres, una infancia a la platja i als terrats, una adolescència accelerada... La copa de cava i el ball ja ens esperen.

És l'hora dels manyos.

La Festa Major passa de pares a fills com un frágil tresor. El meu pare sentía la Festa Major de Sitges com el moment més important de l'any a nivell mundial. La Festa Major era la seva pàtria. Sempre deía que durant la Festa Major tothom podía fer el que volgués. Eren dos dies d'absoluta llibertat. I ell, curiosament, sempre feia el mateix, any darrera any: la sortida de gralles al xatet, una cervessa amb els amics a can Francesc, els vermouths del Prado i del Retiro, una xindria i cap a la platja a veure el castell de focs, la carn de la Festa Major, un secret de família que encara ara ens reuneix a tots a la taula de la mare el 24 d'Agost… La seva llibertat era seguir escrupulosament els mateixos rituals minut a minut. Alguns d'aquests rituals els havía fet de jove, d'altres, els havía viscut amb el seu pare, el meu avi Samuel, Samuel Barrachina.

A la historia del poble, l'avi Samuel ha passat com l'home que va impulsar la Festa Major després de la Guerra Civil. Ell va crear l'escola les gralles i va incorporar en Panxo i la Panxita a la Festa. I d'ell és l'asseveració: “els tres pilars de la festa son la Cobla, la Banda de Música i el Castell de Focs”.  Hi estic d'acord, es clar. Jo hi afegiría la gent jove: les ganes de participar-hi de la gent jove que, generació darrera generació, la fan posible. Però no li portaré ara la contrària, a l'avi.

De les imatges que tinc d'ell, recordo que tenía els dits grocs del tabac i que cada vegada que l'hi donava un petó em picava la cara. Cada any, per la Festa Major ens reunia als cosins –o sigui als seus nèts- al pati de casa seva del carrer Sant Pere, un altre carrer que baixa directe al mar, i ens convidava a berenar pa amb vi i sucre en una taula rodona de marbre. Allí ens explicava histories de la seva vida. En recordo una que té a

veure amb el mar de Sitges. Ell era fill d'un mestre d'escola, Esteban Barrachina, nascut al baix Aragó, a Rubielos de Mora.  D'entre les distintes destinacions que va tenir, l'Esteban va exercir de mestre a Batea. Sí, aquella que li diuen “Batea la fea, dichoso el que no la vea” del camp de Tarragona. El meu avi Samuel va néixer en aquell poble i allí va fer els amics de joventut.

Quan va venir a viure a Sitges amb tota la família, en aquell Sitges on sonaven les sirenes de les fàbriques de sabates de Can Termes i de Can Benazet per despertar el poble, en Samuel, va descobrir el mar. Sí.

L'ample mar sense els espigons actuals. I, es clar, els ho va explicar als amics de Batea. I ells l'hi contestaven sempre el mateix: “Apa, Samuel, no exageris, que segur que el mar que has vist no és tan gran com la bassa de Batea…”

La gota manya és va posar en marxa i va portar aquella colla de camperols ignorants a Sitges perquè finalment l'hi donessin la raó. En veure el Mar des del capdevall del carrer sant Pere, es van treure la gorra, van moure el cap impressionats i l‘hi van dir: “ Tenies raó Samuel, es inmens el mar. Gran. Més gran que la nostra bassa. Però segur, segur, que no es tant profund com la nostra bassa de Batea”. Tossudería tarragonina versus caràcter aragonés.

D'aquell home de dits grocs i humor mig aragonés que convidava als nèts a pa amb vi i sucre, el meu pare va aprendre l'ofici de sabater que va exercir tota la vida i un amor pasional per aquell Sitges que els havía acollit com a inmigrants aragonesos. Des d'aquí un petó de festa major a tots ells i, especialment a dos dels seus fills, que son aquí entre nosaltres: la tia Carmen i l'onclo Samuel  Barrachina. Un petó a tots dos.
 
Els darrers anys he viscut la Festa Major com un adult que es torna petit.

A voltes –potser una o dues vegades- l'he sentit pel telèfon de la meva àvia, de lluny. I jo també he parat el telèfon enmig dels diables per fer-la arribar a gent que es trobava lluny. L'he vista amb pantalons curts, he retrobat els amics, he seguit els rituals que feiem amb la família i n'hem creat de nous.

Ara ja no veig baixar els gegants des de la casa dels arcs del carrer Bonaire.  Ara segueixo la sortida d'ofici amb els nens a coll i la suor baixant esquena avall. Segueixo fent un banyet a mitjanit davant del ball del passeig, tirant coets amb la meva cosina Patricia a la matinal, i seguint amb la pell de prèssec l'entrada de Sant Bartomeu al Baluart amb tots els balls en dança com una espectacular traca final de la Festa. I segueixo esmortzant les figues del final de l'agost amb la casa perfumada de nardos…

Així espero seguir-ho fent. Trasl.ladant als petits la crida de la tribu i els seus rituals. Aquest any però tindrem tres mancances més: la ja habitual de cal Xatet; la de les velles voreres del centre  –¡ai, ens han tret les voreres: ja no ens podrem posar de puntetes per veure l'escot de la geganta!- . I,  la mes dura, la d'en Joel, un Jove de vint anys que van matar al centre de Sitges a les sis de la tarda d'aquest estiu i que va tenyir el poble de desolació. A la seva memoria, també van les meves paraules.

De petits, la colla del carrer Bonaire, voliem ser astronautes o metges. d'aquell petit grup de nens en bicicleta que vàrem conèixer el primer amor als quinze anys, avui som químics, periodistes, enfermers, empresaris, hostelers, cuiners, músics, enginyers, restauradors, … i, si no us importa, deixeu-me que us digui els seus noms.

Ells son: en Peter, en Santi,  en Picas, en Xavi, en Pep, en Vadell i en Miró. I també, en Joan, en Manel Hill, en “Cuba”, en Sergio, en Kiku, en Manelet, en Pere Gómez i el gran Oli, l'home que seguéix fent els gelats més bons del món. Per a ells, un altre petó de Festa Major.

Hem arribat a la fi del pregó. Hem transitat pel cantó dels vius i dels morts.  Hem anat en bicicleta… hem vist a la geganta amb oli al cos… La raó que m'ha fet escollir aquest viatge sentimental en bicicleta pel Sitges de la meva infància, no ha estat altre que mirar el Sitges d'avui des de la distància. Els nens d'avui ja no va en bicicleta, surfeigen pel món des de les seves habitacions solitàries a través de la xarxa d'internet. Els “tontos del poble” ja no campen sols pel carrer, les persones i els llocs desapareixen per donar pas a uns de nous. Sempre ha estat així. No deixem que la nostàlgia ens atrapi. El món canvia ràpid i ens desorienta. També ha estat sempre així.

I es la nostra obligació estar oberts i apassionats pel canvis i pel món que deixarem als nostres fills, com els nostres pares ens van legar el món que hem conegut. A més, els sitgetans tenim una sort especial: la Festa Major: el mateix ritual, els mateixos gegants, els mateixos carrers. Dos dies per aturar el temps. Per viure i reviure. Per pensar en els que no hi son i en els que acaben d'arribar.

Per a tots ells, i per escalfar motors per viure la Festa Major d'aquest any, us proposo mirar l'escenari plàcid de la Platja Sant Sebastià i escoltar una cançó que parla de tot això. És diu “Georgia on mi mind” que vol dir “Georgia en el meu pensament”. Aquesta nit la sentirem amb del piano d'en Josep Vadell. Vosaltres podeu canviar el nom de Georgia pel de Sitges o pel que vulgueu. I si em permeteu,  jo l'hi posaré el nom de Marta,  una Marta que va quedar jove, per sempre més, en el meu pensament.

Endavant Josep.

(Josep Vadell toca “Georgia”)

Des d'una barca, enmig de la badia de la platja de Sant Sebastià s'alça una lluna de paper inflat amb llum a l'interior, fins quedar suspesa a l'aire a l'alçada del campanar de l'esglèsia.

Ja tenim la lluna! Els sitgetans, quan ens ho proposem ho aconseguim quasi tot. Fins i tot la lluna… Amb la lluna i la pruna i amb tots vosaltres, ens divertirem, riurem, suarem a la sortida d'ofici, i tornarem a viure la Festa Major de la pòrvora i del castell de focs amb tota la passió del món. La Festa Major de les gralles i de la Moixiganga –que aquest any fa 25 anys- la dels balls i la dels banys al mar, la de la cobla i la cervessa.

(Josep Vadell toca “El Corrandillo”. Popular. Tema del “ball de bastons”)

Que la Festa us faci petits. Torneu-vos escolars que deixen la bicicleta en una cantonada per comprar-se un gelat de vainilla i xocolata i seguiu l'estel.la dels gegants fins a la platja. Allí veureu, que el món pot ser un lloc on poden conviure  els dracs i les fades bones.  Us proposo que us poseu els pantalons curts, i us deixeu emportar, carrer avall, per sentir l'olor de nardos i de la pòrvora amb tota la seva intesitat.

Bona nit, bona sort i com diu la tradició,  encara que us ho digui un ateu practicant, “Visca Sant Bartomeu que de Sitges n'es patró”.


Bona Nit i Bona Festa Major


Jordi Barrachina

© 2007 Ajuntament de Sitges
Pl. Ajuntament, sn. Tel. 938117600 / Atenció Ciutadana Tel. 010
Última actualització: 30/07/2010