Pregó de Xavier Gimeno

Mapa del web

Índex alfabètic

Ets a: Inici > Festa Major de Sitges > El Pregó > Pregó de Xavier Gimeno

Pregó de Xavier Gimeno

Pregó de Festa MajorSr. Alcalde, Sr. Rector, autoritats, amigues, amics,

Començaré aquestes paraules expressant el temor amb què les he escrit, un temor que va començar just quan la Comissió va tenir la gentilesa de confiar-me el pregó d'enguany i que ha durat fins ara mateix, si és que encara no ho fa. Vull apressar-me a aclarir que no em vull fer perdonar la imperícia del meu relat i que aquest temor neix de la naturalesa del mateix, el Pregó de Festa Major. Aviat està dit. D'entrada es tracta de redactar un pregó, és a dir, d'una invitació a la Festa. Però en el nostre cas, hi ha una dificultat afegida, perquè el Pregó de Festa Major no és un pregó qualsevol. Cal, en efecte, que sigui una invitació a la festa; ara bé, aquesta finalitat s'ha d'assolir a través de la confrontació sentimental entre vosaltres que escolteu i qui us parla, una empresa difícil i delicada. És del contrast d'anècdotes i sentiments que pot guspirejar la màgia d'aquest moment. En el fons, el nostre pregó és una breu biografia de la Festa que ha de contribuir a generar la memòria col·lectiva. M'hi vaig posar a treballar amb l'única eina que conec, les paraules, per tal que elles destriessin els records. Us proposo que, igual que vaig fer jo, ens deixem portar per les paraules i que amb els ulls de la imaginació contemplem els objectes muts de la Festa, una maça, el posat dels gegants, la imatge del Sant, i que, si ens abelleix, rememorem l'eco de les tonades que aviat fluiran pels carrers amb el seu cabal d'emocions. Amb aquesta disposició, us ofereixo el meu àlbum d'imatges particulars, ja que són les imatges, aquestes fotografies etèries, el suport predilecte en què descansa la memòria de cadascú.

La primera fotografia del meu àlbum personal és molt antiga. Com passa amb aquesta mena de reproduccions, el temps n'ha alterat els colors de manera que el que hi reconeixem és una imatge que barreja l'empremta d'un instant i l'acció pròpia del temps. No voldria comptar els anys que m'hi separen; pel broc gros, diria que més de cinquanta. És negra nit i a casa hi ha una excitació que no encerto a identificar. La mare enllesteix la feina a la cuina amb una fressa que no entenc. Algú l'apressa. Organitzem un petit destacament format per la mare, dues o tres minyones, i canalla, els néts de don Teodor Sardà. Enfilem el carrer de Salvador Casacuberta fins al Passeig, fosc, endevinant les voreres gràcies als volums dels baladres i a la seva flaire inconfusible. En l'aire que respiro, l'excitació anterior es transforma en esdeveniment extraordinari, però jo encara no n'identifico els matisos. Al Passeig s'hi congria més gent, minyones i canalla d'altres torres, comentaris estranys que no entenc, i una dèria encara més incomprensible per escrutar el final del Passeig en direcció a la Punta. A mi em crida més l'atenció la lluna emmirallada d'escates sobre la placidesa del mar just en aquell punt en què el meu pare, a ple dia, trafega per collir musclos o destriar els cuquets amb què armarà els hams abans de llençar la canya de pescar. De sobte, els llums del final del Passeig s'apaguen com una xarxa d'estels que s'hagués esgotat. Una remor engrescadora s'encomana de la gent sabedora del que està a punt d'esdevenir-se i que a aquell marrec que jo era li sembla que és el veritable centre d'interès que ha reunit a tota aquella gent en una hora tan desacostumada. Un tropell de canalla i minyones arrenglerats al límit que separa el Passeig i els parterres enjardinats ―alguns s'enlairen un pam i mig gràcies al relleu campaniforme que en segueix el límit i que ha ensinistrat l'equilibri de generacions de sitgetans― profereix exclamacions a la nit i al mar. Entre les cames de la meva mare, observo el capteniment dels adults i que se suposa que he d'imitar, però no dec estar del tot convençut perquè algú m'anima a mirar en direcció a la llunyania i jo no acabo d'entendre la relació existent entre el fet de mirar i l'acció d'exclamar-me com si es tractés d'una celebració d'aniversari. Romanc en silenci i no sé si en aquell moment vaig començar a pensar que els adults, de tant en tant, es captenien ben estranyament. Fins que algú es deuria compadir de mi i, sense possibilitat d'escrutar-me els ulls i la perplexitat, m'obliga a situar-me al davant de la gent admirada. A continuació estira el braç cap a la Punta i marca un objectiu amb el seu índex que sóc incapaç de veure perquè els meus ulls es distreuen en un joc de miralls acolorits que s'encenen i s'apaguen sobre el mar. Per atenció als més joves he d'aclarir que a començaments de la dècada dels anys seixanta no hi havia cap espigó que pentinés el mar entre la piscina de M. Teresa i el punt on ens trobàvem. Al final ho vaig començar a entendre gràcies a l'eficaç estímul que aleshores s'emprava per esmolar la curiositat dels infants. Una clatellada afectuosa a la clepsa em va obligar a aixecar el cap i descobrir que la nit a Sitges era un full negre que es podia dibuixar i pintar amb uns colors màgics ben diferents dels que jo feia servir als escolapis. La Festa Major presenta un moment iniciàtic ―més endavant hi hauré d'insistir― un instant en què els sentiments col·lectius penetren la sensibilitat d'un infant i la germinen amb un gest i una forma simbòlica. En el meu cas, l'instant iniciàtic va ser una clatellada que em va obligar a aixecar el cap.

La següent fotografia és de l'endemà. El gest que me la fa recordar és d'un signe molt diferent a l'anterior. Ara em fan acotar el cap. Però ningú no m'hi obliga. Vull dir que l'estímul que va fer acotar el cap a aquell marrec va ser molt més primari, instintiu gairebé. Hi van organitzar una autèntica comitiva. Des de Terramar, seguint el Passeig, hi anàvem un estol d'infants, suposo que els mateixos de la nit anterior. La meva memòria en aquest sentit no és gens fidel. Imagino l'estol d'infants, un grup indeterminat de nens i nenes format pels néts i les nétes de don Teodor i jo, és clar, com una mena d'afegit o bufó que, sense saber-ho, estava a punt de convertir-s'hi. El que sí que recordo és l'escorta de minyones que ens acompanyava. Totes anaven empolainades amb els millors uniformes acabats amb blondes i puntes de coixí, coronades amb unes còfies estrafolàries que imposaven només de veure i unes faldilles llargues fins als peus. Suposo que havien rebut instruccions estrictes al respecte i que hi havia una mena de competència entre les famílies que gaudien de torre estiuenca a Sitges i que aquesta competència abastava fins i tot el servei. La imatge resultant és pròpia d'una pel·lícula de Visconti. Núvols de minyones guardant els ramats de canalla en direcció al centre del poble i fent mans i mànigues perquè la uniformitat no es ressentís dels cops de vent i de les mirades inquisitives dels senyors que no se'ls veia per enlloc tot i que la seva presència, com la de Déu, era omnipresent.

En arribar al Xiringuito jo ja em vaig adonar que s'esdevenia algun fet excepcional per al qual no havia estat alliçonat. Endevinava, però, que aviat rebria algun clatellot pedagògic, com a la nit anterior, que m'ensenyaria cap a quina direcció dirigir la meva atenció. En aquell moment tant indiscernible per a mi, l'únic que sentia era un estrèpit vagament compassat que ressonava com cops prodigiosos infligits per algun ésser fabulós. Però els meus amb prou feines quatre o cinc pams d'alçada no em deixaven veure res i, a més, tot i que l'esperava, encara no havia rebut el signe aclaridor del clatellot esperat. Asseguraria que va ser la indiscreció, o si voleu, la tafaneria, aquella característica tan pròpia del servei domèstic i tan allunyada de la prudència, la raó que explica per què no ens vam quedar allí, a l'alçada del Xiringuito, veient-les passar. El cas és que havíem de descobrir l'origen de l'estrèpit i vam dirigir-nos cap a un indret per a mi emblemàtic i que, dissortadament, fa temps que va desaparèixer.

Entre el final dels carrers de Sant Pere i de Bonaire avui s'aixeca una mena d'altar florit amb un encert discutible. Fins a començaments de la dècada dels setanta aquest espai l'ocupava una ombra dolça configurada per un conjunt de plàtans. L'espai del seu interior el van acabar ocupant els vehicles i suposo que va ser aquesta la raó que va animar les autoritats locals d'aleshores a reconvertir-lo en el que ens van llegar. Crec que va ser una pèrdua perquè aquest arbre configurava uns espais peculiars que van ajudar a crear una imatge pròpia de molts indrets de la costa catalana. Avui, els espais i aquests arbres només els podeu reveure en algun poble de la costa empordanesa o viatjant per carreteretes de la Provença; una trista experiència, és clar, perquè t'obliguen a lamentar la pèrdua del que havíem tingut. Doncs bé, com deia, la indiscreció d'aquelles minyones ens va portar fins al cor d'aquella pèrgola vegetal i sense saber de quina manera ens vam trobar al mig del ball de diables. No puc recordar l'impacte que aquella experiència em va provocar. Devia ser fulminant, és clar. Avui, gràcies al treball engrescador que fan les escoles locals i a un gest paternal de què parlaré més endavant, els futurs sitgetans aprenen el secret d'un llenguatge, el de la Festa, que de mica en mica els va endinsant en el coneixement i la participació d'un sentiment indestriable. Aquell dia..., bé en aquella època les escoles tenien unes prioritats menys amables i els meus pares treballaven. Jo descobreixo la figura d'un monstre aterridor armat amb un paraigua flamíger, seriós i transcendental, que es belluga seguint un ritme tel·lúric i que a mi em devia semblar l'anunci d'uns perills que desconeixia. El diable ―al cap dels anys ho acabaria descobrint― era un personatge entranyable, en Miru, un home de bona pasta que si alguna cosa havia d'haver anunciat era el paradís impossible i no pas l'infern terrenal. No crec que em mirés ―els diables són cecs― però jo sí que el vaig mirar, prou com per endevinar que si no reaccionava d'alguna forma plausible el meu ésser acabaria engolit per un remolí de foc. Aterrit, havia d'esborrar aquella imatge infernal que el meu tendre cor no podia entendre, de fet m'havia d'esborrar jo mateix i esdevenir invisible. I creieu-me que ho vaig aconseguir. Vaig obrir les faldilles d'una d'aquelles minyones que ens acompanyaven, vaig entrar al seu interior i vaig tancar amb pany i clau la barraca. Del que allà dins vaig descobrir no us en parlaré i no perquè no pugui desvetllar cap interès ―molts anys després em va reconfortar descobrir que una de les millors novel·les europees del segle XX, El timbal de llauna de Günter Grass, començava amb una escena semblant― sinó perquè, per més que ho intento, no recordo res.

El següent full de l'àlbum presenta dues fotografies importants. Es corresponen al moment en què la vivència de la Festa Major surt de l'àmbit familiar i es contrasta amb l'experiència dels amics. Els adolescents arriben a aquest moment amb un imaginari reblert d'emocions que la memòria ha anat ordenant significativament gràcies, com ja he dit, al trampolí escolar i, amb una importància no menor, al filtre familiar. Era i encara és, amb el permís de Santa Tecla, el moment en què deixem de ser espectadors i comencem a convertir-nos en protagonistes. En el meu cas, però, l'imaginari encara era molt pobre i jo només era el que els francesos en diuen un parvenu, és a dir, un nouvingut. Recordo que la Festa es va convertir en un anar amunt i avall seguint els balls a l'encalç d'una estratègia que et permetés d'avançar al més ràpid possible i que acomplís un doble objectiu. En primer lloc, demostrar valentia davant dels teus amics sobretot quan t'acostaves al punt fatídic, el foc. En aquell moment calia adoptar un posat impertorbable, igual que un savi que estigués de tornada de tot, i mostrar-se insensible a les espurnes que et regalimaven cos avall i que, òbviament, cremaven. A la vegada, al costat d'aquesta insensibilitat davant del foc, calia afinar una rara i paradoxal sensibilitat per entendre i memoritzar la resta dels balls: les tonades, els atributs, els colors, els noms dels cap de colla, la història, la tradició sencera si no volies passar com un analfabet absolut. Perquè, és clar, i aquest era el segon objectiu a què acabo de referir-me, no sols estava en joc la competència personal sinó la possibilitat d'impressionar les teves amigues que atenyien amb un ull escrutador i implacable el més valent, el més sensible i el més il·lustrat.

No cal que us digui que en aquell context les probabilitats que vaig gaudir d'ampliar les meves relacions personals van ser d'una avarícia ofensiva. Deu ser per això que guardo com un tresor inescamotejable un moment excels d'aquells anys. Ens trobàvem a la Plaça de l'Ajuntament, aquí mateix. Tot i que presentava un altre rètol, nosaltres ja l'anomenàvem amb la forma que ha acabat triomfant. Per alguna casualitat inexplicable jo em vaig quedar palplantat davant de la geganta en el moment en què es plantava i consumia la nota final. Tothom aplaudia i els ulls de la gent eren un calidoscopi d'alegria difícilment descriptible. En el moment en què s'obren les faldilles de la geganta surt un home suat, enfaixat fins a sota el pit, esbufegant i amb un aire de satisfacció tant indescriptible com els ulls de la gent. Hi ha un moment en què sembla voler respirar de cop l'èxtasi de la plaça i inspira profundament. Em descobreix al seu davant i em mira atentament com si necessités fixar els seus ulls en aquell noi que té al davant. Astorat, fixo els meus ulls en els seus perquè m'adonava que els dels meus amics i els de les meves amigues no s'estaven perdent cap detall d'aquella elecció miraculosa. No m'ho podia creure. Al cap de poc, així que el seu cor va reprendre un ritme menys extàtic, em va posar una mà a l'espatlla i em va dir:
― Noi, em sembla que tens pasta de geganter.

Suposo que vaig levitar un parell de pams sobre el terra igual que els gegants. Acabava de ser ungit i no per un qualsevol, no, pel mateix Zeus de la Festa. Aquell home, després vaig memoritzar el seu som per sempre més, era en Parra.

L'altra fotografia d'aquest full que podem encapçalar com la invitació respon a un record remotíssim i en certa manera surrealista. Just en el moment de la vida en què sents el crit de la Festa per honorar-la amb la teva participació, una colla de joves sitgetans, una ingent colla de sitgetans, puc afegir, vam ser protagonistes d'una celebració extraordinària que els erudits de la Festa haurien de considerar seriosament com un antecedent de Santa Tecla. En aquells anys era membre de l'Agrupament Escolta Nostra Senyora del Vinyet ―el Cau, per entendre'ns. De fet, vaig seguir tota la cursa escolta des de llobató fins a cap d'unitat. En la litúrgia escolta hi ha unes dates marcades amb un color destacat, entre les quals destacava el que en dèiem Camp de Sant Jordi i que celebràvem aprofitant les vacances de Setmana Santa. En aquest camp hi havia el costum ―desconec si en l'actualitat encara es conserva aquesta tradició― de reunir en algun lloc la totalitat de l'Agrupament sitgetà, des dels més menuts als més grans, sota un centre d'interès idèntic que aglutinava els treballs de les setmanes anteriors. Deuria ser a començaments dels anys setanta que el centre d'interès que ens va reunir va ser la celebració d'una Festa Major al cor del massís del Garraf, en un lloc a mig camí d'Olivella que es diu Els Masets. Sí, ho esteu sentint perfectament, durant la Setmana Santa de no sé exactament quin any al mig del bosc vam organitzar una processó de Festa Major amb gairebé la totalitat dels balls. Vull pensar que, d'alguna manera, aquella generació va ser de les primeres que va sentir aquesta demanda de la Festa, la invitació a participar-hi per tal d'assegurar-ne la pervivència facilitant la incorporació dels més joves. En l'actualitat, aquesta necessitat està garantida gràcies a la matinal de Santa Tecla, una pensada genial d'en Salvador Mirabent que fa delir els més promiscus mantenidors de les tradicions d'arreu del nostre país. Suposo que pel meu cap devia ressonar el vaticini d'en Parra i que jo hauria de contribuir a la Festa en qualitat de geganter. El destí, però, m'havia deparat un lloc no menys sofert i d'una magnitud semblant. Durant uns dies, comptant-t'hi els assaigs i la Festa, vaig contribuir a fonamentar els castells més extraordinaris que em podia arribar a imaginar. I el dia de la nostra particular i fantàstica Sortida d'Ofici vaig aprendre que els crits que profereix el cap de colla no són, ni de lluny, ni recriminacions ni imprecacions, al contrari, la seva veu està inspirada per un desig de comunió, per una força afectiva, gairebé una mala llet tendrívola, que és el ciment que enlaira les construccions més prodigioses que els catalans mai ens hem arribat a proposar. El meu cap de colla, en aquell Camp de Sant Jordi de no recordo quin any, era en Ricard Baquès, l'ànima de la nostra primera colla castellera, aquella que duia a la camisa el nostre color més emblemàtic, el blau.

He de girar full. A mesura que els vaig passant penso que és una pensada això de titular-los, de posar-los un nom que en resumeixi el gest. La que acabo de girar es diu la invitació, ja ho he dit. Si hagués de fer el mateix amb les anteriors crec que els encapçalaments més adients, seguint l'ordre cronològic, haurien de ser la fascinació i la il·lusió respectivament. El full que acabo d'encetar s'ha de titular el poder de la Festa, així, sense vacil·lacions de cap mena. Perquè la Festa ―o hauria de dir Sant Bartomeu― gaudeix d'un poder, d'una influència, si voleu, que no s'explica des de les fórmules acadèmiques, com la sociologia o la política. I no penseu que exagero... Ho vaig començar a intuir a sis-cents quilòmetres de distància. Jo, aleshores, tenia vint-i-cinc anys i, com en dèiem, estava fent el soldat. La meva va ser una generació que encara estava obligada a acomplir amb el servei militar. Ara se n'ha perdut la mena i tal vegada la memòria. El cas és que aquell estiu, i com a conseqüència d'una topada amb un sergent primer no gaire cautelós, em vaig trencar el colze. Des del punt de vista marcial, jo era una autèntica desferra, un element onerós i absolutament prescindible. Amb la fila que feia amb el braç enguixat, a més, donava una nota palesament inharmònica per la qual se m'alliberava de les formacions diàries que havien d'estar a punt de revista. Jo, ja us ho podeu imaginar, no feia gaires escarafalls i vaig pensar de treure profit del meu lamentable estat,  vergonyant fins i tot per la bona imatge militar. Vaig pensar que era un bon moment per obtenir un permís substancial. Amb valentia i una mica més de barra vaig demanar audiència al capità de l'esquadró i, en concedir-me-la, em vaig plantar al seu davant amb una marcialitat histriònica, ridícula gairebé. Li vaig demanar el permís anhelat i quan aquell home, seriós com un general a punt d'entrar en combat, em va preguntar sobre el motiu que m'impulsava a fer aquella demanda em vaig adonar que la fèrula del meu braç no era un motiu suficient. Havia d'improvisar, i prou! Per alguna raó inextricable em va venir al cap la imatge de la vigília de la Festa Major, l'entrada de les gralles i vaig apressar-me a argumentar:
― Mi capitán, es la Fiesta Mayor de mi pueblo.

Quan vaig acabar d'exposar els meus motius, vaig mirar l'oficial que, a més d'arrufar el nas, havia immobilitzat una ganyota que expressava fàstic.
― Usted es del norte, verdad? ―em va preguntar.

Vaig pensar que havia begut oli, i una bona quantitat. L'havia ben parit i en menys d'un instant vaig descobrir la raó de la meva esllavissada. En castellà ―em vaig dir― no es diu "la Fiesta Mayor de mi pueblo". Hauria d'haver dit “capitán son las fiestas de mi pueblo”. M'havia delatat incautament i vaig témer que la identificació del meu origen signifiqués la denegació de la meva petició de permís. Sense rectificar el seu posat, el capità m'escrutà de dalt a baix. En aquell moment vaig resar perquè aturés la seva inspecció en el meu braç immolat en acte de servei. Però no ho féu i encara va arrufar més el nas. Mentre acabava de despullar-me l'ànima jo em vaig posar a pensar en la forma en què aprofitaria aquella quinzena canicular al mig dels deserts castellans. En canvi, em va dir:
― Disfrutarà de diez días de permiso, retírese.

Aquell dia, en sortir del despatx del capità, va ser el primer en què les meves conviccions agnòstiques i un punt iconoclastes van rebre una càrrega directa en els seus fonaments. Qui podia haver ajudat aquell soldat estrafet, malapte, ridícul i espantadís? La resposta la vaig trobar uns mesos després, però per explicar-la amb més luxe de detalls he de girar un altre full del meu àlbum, un full més proper en el temps i que recull alguna imatge dels anys en què vaig tenir la sort de ser Regidor de Cultura de l'Ajuntament.

Vull imaginar que encara avui la Casa Gran viu amb una peculiar i vivíssima expectativa els dies que ens van acostant a la diada de Sant Bartomeu. Perquè us pugueu fer una idea aproximada, l'arribada de la Festa Major trasbalsa l'activitat diària de la nostra administració d'una forma casolana, igual que el trasbals que hi ha a qualsevol casa en aquests dies i que es pot resumir en una idea: tot, absolutament tot, ha de quedar impecable. T'adones que els ritmes canvien quan comencen a celebrar-se reunions que no són habituals; quan el Regidor de Festes convoca el seu equip i a les escales hi veus pujar gent amb cara de sorpresa que no has vist mai i que algú et diu que són els caps de colla; quan el mateix Regidor fa un avanç de previsions econòmiques i a la taula hi comencen a caure noms d'homenatges, recordatoris, programes, etc. El que jo desconeixia és que, igual que a les cases, sempre hi ha algú que s'ha de sacrificar perquè tot surti d'acord amb les previsions, algú que recorda els detalls en què ningú no hi pensa i que té la memòria a punt perquè el ritual segueixi els ritmes de la tradició, algú que tingui una mà poderosament femenina, simbòlicament femenina. Finalment arriba el moment de la veritat per a un regidor, la Processó de la Bandera. Fins aleshores no hi ha hagut cap entrebanc: l'entrada de gralles, les sardanes al Cap de la Vila, la desfilada dels balls fins a l'Hospital i ca l'Alcalde quan encara l'Alcalde gaudia d'aquest honor, els comentaris sobre els versos dels diables... Jo temia la meva primera processó i havia preguntat a algun company més expert sobre el que se suposa que ha de fer un regidor en actitud processional. No cal que us digui que no vaig obtenir cap resposta. Una mica anguniejat li vaig preguntar a l'Antoni Mirabent que en qüestions protocol·làries era un mestre de mestres i em va respondre alguna cosa com ara:
― Tu has vist les pel·lícules italianes? ―suposo que es referia a la filmografia de Fellini―, doncs igual però des de dins.

Igual però des de dins. Gran frase que no vaig entendre i que amagava un profund coneixement. Jo, per si de cas, vaig decidir que no el perdria de vista, a l'Antoni, i que imitaria el seu capteniment. Quan la comitiva municipal va iniciar el seu curs, algú va demanar a la banda ―en aquells no teníem la sort de tenir banda pròpia com passa actualment― que comencés a tocar. Sens dubte aquest algú era un expert i sabia que el tràngol de la processó es digeria més bé si la banda amenitzava el pas pesat i discontinu de la processó. Des de la banda, van contestar:
― I què ha de ser?

Des les files de la comitiva, van demanar:
― Una pasdoble.

Jo, davant d'aquella proposta que em semblava un tan estrafolària, vaig mirar l'Antoni Mirabent i vaig veure fins i tot que s'acostava al director de la banda amb alguna proposta més concreta. La meva primera processó va començar amb un pasdoble, Paquito, el chocolatero. La processó va seguir el seu curs, llarg, sincopat, ara m'aturo, ara reprenc, fins que el cansament comença a penjar de les cares de les autoritats i els altres membres de la comitiva. Les formalitats es distenen, és clar, i el perfecte ordre de l'inici es trenca. Ara ja ningú manté el lloc que se li havia adjudicat i es busquen uns moviments que ajudin a relaxar els músculs de les cames. Una nova aturada i la gent que observa el pas de la processó, després de saludar-te, si és el cas, et mira i sembla que digui “mare meva, quina fila que fas”. El pas reprèn, monòton, feixuc, xafogós, i escrutes així que pots els balls precedents, la Moxiganga principalment, amb l'esperança que seran capaços d'endegar la seva representació d'acord amb el ritme accelerat d'una pel·lícula muda. El resultat, però, és ben diferent i ja no saps les vegades que la banda ha interpretat pasdobles i valsos que sembla que es desenvolupin a ritme de marxa fúnebre. Aquell any, la processó de la Bandera va arribar a la seva destinació amb més d'una hora de retard. I ara us comentaré un detall que molt poca gent coneix i que espero que els anys que ens separen ajudaran a perdonar la gosadia de fer-la pública.

A mesura que els balls arribaven a la Plaça de l'Ajuntament, els membres dels mateixos es feien fonedissos a una velocitat de vertigen. Ningú esperava l'última nota i així que les gralles la interpretaven i els timbals marcaven el darrer compàs ja no quedava ningú per ballar-lo. Aquella canal humana que acompanya el pas de la processó no s'havia improvisat i quan va arribar el tabernacle amb el Sant ens van adonar que la gent aprofitava el poc temps que quedava per preparar-se per anar a veure el castell de foc. En arribar a l'església, però, les portes estaven tancades. Normalment, el rector espera l'arribada de Sant Bartomeu i aconsella la seva conducció a l'interior del temple esperant les celebracions de l'endemà. Però el rector no hi era i no hi havia cap porta oberta, ni la de la rectoria. Recordo la cara de l'Alcalde, la tribulació de la seva mirada i per un moment vaig pensar que ordenaria de conduir el Sant a l'interior de l'Ajuntament, al costat dels gegants. A l'endemà, però, l'escàndol que s'hagués produït hagués estat proper a l'apocalipsi: els sitgetans descobririen que el sant no havia dormit a l'església. Ens mirava a tots buscant una solució ràpida i per un moment vaig pensar que se l'emportava a casa. Sort que l'Antoni Mirabent tenia la solució. Es van entendre en silenci i tothom va marxar a veure el castell de foc amb el convenciment que aquell any també es produiria el miracle i el sentiment de Sant Bartomeu acompanyaria els seus fervorosos fidels encara que haguessin oblidat d'acotxar-lo al seu redós. Jo me'n vaig anar amb por. No sabia per què però augurava un seguit de dissorts amb formes diverses que no detallaré per no passar per ser ocell de mal averany.

A l'endemà, mentre em dirigia a l'Ofici de Festa Major anava amb les orelles ben desplegades per tal de sorprendre algun comentari fortuït que justifiqués les meves sospites de la vigília. Aparentment tot seguia els ritmes prefixats i la matinal havia estat més alegre i festiva que mai. En arribar a la parròquia les portes estaven obertes. Menys mal, em vaig dir, el locaut passat només havia estat un fet puntual i no donaria lloc a cap mena de vaga religiosa de conseqüències imprevisibles. Quan vaig trobar l'Antoni Mirabent em va faltar temps per preguntar-li, mentre m'indicava el lloc que havia d'ocupar durant l'Ofici:
― Toni, on ha dormit el Sant?

A Maricel ―em contestà amb un posat de satisfacció perquè la seva pensada, com es demostrava, havia estat oportuníssima.

Aquella nit de no recordo quin any Sant Bartomeu va passar la nit a l'entrada del Saló de Vaixells davant per davant de l'escultura original del Greco. La imatge, si us hi fixeu bé, és poderosíssima. Jo no sé què es van confessar aquells pròcers sitgetans i em produeix vertigen només d'imaginar-ho. El canvi d'aires per al Sant, indignat i en certa manera desnonat, i l'alleujament de la solitud de l'escultura jubilada de feia temps segur que van ser una bona ocasió per congeniar, una oportunitat que els va permetre d'intercanviar punts de vista diferents: per a un, profans, per a l'altre, sagrats. I jo em vaig quedar pensarós perquè, com qui no vol la cosa, estava a punt de descobrir el secret de la Festa Major. Al vespre, durant la processó en vaig tenir la prova definitiva. Però em sembla que hauré d'abusar una mica de la vostra paciència. Perquè el que ara us vull relatar és una imatge de la Festa Major que roman opaca per a la majoria de sitgetans i són els prolegòmens de la processó, un moment especialment important ja que et permet sentir la força i no sé si la rellevància del protocol, és a dir, la forma en què el poder, en aquest cas municipal, s'exhibeix per tal de ser reconegut com a tal.

Primer arriba la invitació que et convida a la participació en els actes processionals. En la vida diària d'un regidor municipal la quantitat d'invitacions que es reben resulta ingent, desproporcionada potser. Ara bé, la invitació de la processó de Sant Bartomeu mereix un comentari especial i, a hores d'ara, em sap greu no haver conservat cap d'aquelles targetes que respiraven una mena de solemnitat transcendental, entre d'altres raons perquè és l'única ocasió al llarg de tot l'any en què es prega al convidat d'assistir-hi amb vestit fosc. Em vaig quedar garratibat i això per dues raons. La primera, d'ordre personal, em va fer pensar que aquell suggeriment provenia d'un altra època feliçment traspassada i que el que es mereixia era una transgressió en tota regla; la segona, d'ordre pràctic, era molt més dramàtica: l'únic vestit fosc de què disposava era d'hivern i la perspectiva de gruar tres hores cobert de llana o franel·la espantava el més agosarat. Sortosament vaig decidir de comportar-me amb prudència gràcies al fet que en algun moment vaig pensar que el responsable de la redacció d'aquella invitació tan solemne era l'Antoni Mirabent i que, per tant, no era en absolut gratuïta. Faria el cor fort! Vestit de color fosc em vaig dirigir cap a l'Ajuntament amb l'americana doblegada sota el braç. Quan vaig entrar a l'alcaldia, el lloc de reunió, em va faltar temps per uniformar-me com calia. Allà dins hi havia una representació total del poder local, i tothom, és clar vestia de color fosc, fins i tot el comandant de la Guàrdia Civil que lluïa un uniforme que no he tornat a veure mai més, d'un blau elegantíssim, que inspirava a més de respecte, admiració. Un cop al carrer, perfectament arrenglerats, vaig esperar amb fruïció que algú demanés el pasdoble per amenitzar el tràngol. I algú ho va fer, i la banda va començar a interpretar les primeres notes de Paquito, el chocolatero, exactament igual que la vigília. En Mirabent, però, amb tota l'educació que li conferia el domini del seu càrrec, es va adreçar al director i el reconvingué a interpretar la música escaient, és a dir, religiosa.

Em vaig quedar pensarós perquè no acaba d'entendre el que els meus sentiments feia hores que endevinaven, segurament des del moment en què vaig imaginar la conversa entre l'estàtua del Greco i Sant Bartomeu. La pregunta que em feia mentre travessàvem el Racó de la Calma era molt senzilla: quina és la frontera que separa el component religiós i el component cívic? No vaig trigar gaire a descobrir la resposta que emocionalment ja havia assimilat: cap, no hi ha fronteres, perquè la processó de Sant Bartomeu barreja els dos components d'una forma misteriosa i exultant. Hauríem de referir-nos-hi com a religió cívica, o civisme religiós, per intuir la naturalesa d'aquest sentiment que té el poder d'agermanar tots els sitgetans. A mi, que estic mirant d'identificar els gestos de la festa, m'agrada definir-la com a litúrgia profana i espero que el senyor Rector em sabrà disculpar l'atreviment. Per cert, em sembla que no cal que sigui més explícit del que ja ho he estat per desvetllar la identitat d'aquell personatge que, com deia, més amunt, vetllava des de l'ombra perquè la festa lluís com es mereix.

El penúltim gest que vull descriure és el que presenta una visualització més explícita. De fet va ser ell el que em va posar en el camí de descobrir els gestos culminants de la memòria que tots guardem de la Festa Major. Els gestos i els personatges, és clar. M'estic referint a un instant importantíssim, vital gairebé, el moment del trasllat, aquell en què un sentiment es transmet de pares a fills. Per dir-ho amb un mot, el llegat. A hores d'ara no hi ha ningú que pensi que el futur de la festa està amenaçat. Només cal estar amatent a la passió que es viu al carrer en cada un dels seus estadis, una passió que difícilment identificareu en altres poblacions tan lliurades a les tradicions com la nostra. Que les formes de la nostra festa tenen el futur assegurat durant dues generacions com a mínim em sembla d'una evidència indiscutible. Ja sé que aquesta garantia de pervivència l'hem aconseguit gràcies a iniciatives com la Matinal Infantil de Santa Tecla a què em referia abans, o a la pensada igualment audaç d'introduir en els plans d'estudis infantils Sitges i la Festa com a matèria de coneixement. El que ara vull referir és un moment emocionalment intens, elemental i simple si voleu, però carregat amb un poder simbòlic transcendental. Al menys, a mi, així m'ho sembla.
Com a pare he participat de la vida de la Festa des de la major part de les seves fases. Dic de la major part, perquè a mesura que els nostres fills es fan grans hi ha facetes de les quals has d'anar-te'n excloent perquè el mateix curs de la Festa trobi els seus camins. A casa, com en la majoria de llars sitgetanes, conservem com si fossin autèntiques relíquies objectes que des del temps parlen de l'experiència viscuda en molts moments de la vida dels meus fills. Un petit drac de ceràmica en un prestatge, una maça perduda en un racó, castanyoles, espardenyes i faixes de tota mida i color, pals trossejats que recorden les ferides d'una batalla festiva entre pastors, i un drac que ha sortit en no sé quantes matinals infantils i que any a any va perdent pedaços de la seva pell que hem après a emmarcar i ofereixen un resultat digne de figurar en una sala d'exposicions. Suposo que aquesta tampoc no ha estat una pensada original i que en moltes parets sitgetanes pengen restes pictòriques del vell drac abans de la miraculosa resurrecció que va gaudir ara fa uns anys, en un gest mimètic d'aquell altre que va portar molts socis culers a endur-se'n un tros de la gespa a casa com a testimoni de la seva passió barcelonista. En el fons, com s'ha escrit sovint, som uns animals sentimentals. Sí, però els sentiments s'han de transmetre, han de passar de pares a fills i d'avis a néts, com qui no vol la cosa, d'una forma natural i espontània. És aquest instant el que vull identificar i resumir, la projecció, el trasllat, el testimoni que lliurem entre generacions, el moment màgic del llegat. Per a mi, aquest episodi és d'una candidesa tan senzilla que sembla invisible. I en canvi, es produeix, i de quina manera. S'acostuma a esdevenir de la següent manera. Arribareu a la Plaça de l'Ajuntament i sabeu que està a punt de produir-se la ballada dels gegants, la darrera, la que tanca el cicle i obre la nostàlgia. Esteu cansats però el moment s'ho val. Sentiu algú que us dóna un cop, però no en feu cas perquè els cops formen part del paisatge. Una altra vegada i reaccioneu. No és un cop, aquesta vegada no, és el vostre fill o la vostra filla que us adverteix que ell o ella també hi és i que no pot gaudir del privilegi de la vostra altura. Us agafa la mà i us estira. Ja sabeu el que pretén. Us armeu de coratge, traieu forces de no sabeu on i, au, amunt, amunt. No en som conscients, és un gest tan elemental, però... Quan una mare o un pare o un avi aixeca una criatura i l'encimbella fins a les espatlles sent que aquell és el lloc exacte. La criatura, de sobte, s'immobilitza com si fos víctima d'una hipnosi fabulosa i gràcies al pur contacte i a la visió privilegiada que li ofereix l'enlairament som capaços de tornar a sentir la fascinació i la il·lusió del nen que encara portem a dins i que també tenim  a sobre; sentim que una energia bascula en dues direccions, de baix a dalt i de dalt a baix, i que es transfereix un secret que només entén el pare, la mare o l'avi que teniu al costat també amb una criatura encimbellada. La plaça vibra d'emocions, balla com un sol cos, batega amb un únic cor, incommensurable, i el vostre fill o la vostra filla, allà dalt sent per primera vegada el misteri de sentir-se com un petit gegant. El cicle finalment s'ha acomplert. La vida està assegurada i una finíssima melangia us envaeix perquè no sabeu ja a quin altre deure us deveu.

El meu àlbum d'imatges s'ha tancat. En podria recuperar alguna altra, sempre hi ha alguna altra. He repassat gestos, personatges, anècdotes... Tot i així, tinc la sensació que em deixo alguna cosa al pap, que la insaciabilitat de la Festa em reclama un últim full. Penso en els gegants, en la imatge de Sant Bartomeu, fins i tot en el drac i en l'àliga i sembla que s'han posat d'acord a mirar-me amb un posat de setciències que m'increpa i em diu “Vols dir que has acabat?” Defujo la seva mirada incisiva i perdonavides, però sento que els estic fallant. Se m'apareix la moixiganga amb una contorsió estranya, com si els cossos s'haguessin apressat a formar un gran interrogant i els castells aixequen un tres de vuit ―quin si no!― just quan l'anxaneta fa l'aleta, em mira i, investit d'interlocutor col·lectiu, em pregunta:
― I es pot saber què hi fem, aquí, nosaltres?

“Prou que ho sabeu, vosaltres, el que hi feu”, els hauria de respondre i no ho faig perquè el que em demanen és una altra imatge, una penyora, una prova de fidelitat que renovi el compromís de cada any. Somric. La imatge que em fa somriure és antiga, deu tenir trenta anys, o més. La vaig recordar l'any passat quan es va escaure el centenari de l'Hospital de Sant Joan i una colla d'amics ens vam reunir per rememorar la història d'aquesta institució. En un sobretaula distès, amè i fecund, com ens agrada de fer per alliberar la sensualitat de les paraules després de sadollar els sentits amb un bon àpat, parlàvem de la vida i de la mort, és a dir, de la crisi que ens han obligat a patir i que ens està paralitzant fins a l'extenuació. Com qui no vol la cosa, però demostrant una reflexió contrastada i perspicaç, algú va deixar anar per explicar-nos amb una frase la naturalesa del seu ofici:
― La matèria amb què nosaltres treballem és viva!

La frase em va colpir i, després d'esplaiar-se en tota mena de detalls que atenyien els requeriments de la resta de comensals, li vaig demanar permís per aprofitar-la, cosa a què accedí amb una gentilesa digna d'agrair. Em sembla que el moment d'aprofitar-la ja ha arribat encara que he relatat l'anècdota en un altre lloc. Que un industrial turístic reivindiqui la naturalesa vívida del seu negoci em sembla un fet sorprenent. Ara bé, aquesta vitalitat no és exclusiva de la restauració i de l'hostaleria, els quals s'han d'avesar a treballar amb productes tan estantissos com les menges, les begudes i els clients, sinó que forma part de la nostra manera de ser. Al sud, agombolats per la Mediterrània, la vida excel·leix amb tots els seus matisos.

Fa trenta-cinc anys vaig fer amistat amb un estudiant alemany que va estar una temporada entre nosaltres enderiat a conèixer els secrets de la nostra llengua i dels nostres costums. M'hi referiré com a Angel, no sigui cas que estigui entre nosaltres i se senti cruelment al·ludit. No us penseu que és una precaució banal, al contrari: quan em vaig casar, i de forma totalment inexplicable, em va venir a felicitar tot i que no havia estat convidat. Així que, per si de cas, l'he tornat a batejar amb un nom, per altra banda, prou anodí. Cedint a la seva dèria per conèixer-nos, i aprofitant que la seva estada coincidia amb la Festa Major, li vaig mostrar tots i cadascun dels balls populars. L'hauríeu d'haver vist, la seva ment analítica no es perdia detall, ho processava absolutament tot, fins i tot detalls que jo no hi havia calat mai. Crec que va arribar a formular una agosarada interpretació antropològica sobre el sentit de la Festa fonamentada en la imbricació dels quatre elements, la terra, l'aire, l'aigua i el foc. No parava de fer preguntes i més preguntes que jo contestava com podia. Al final me'n vaig afartar. Què podia fer per emmudir aquell cervell que semblava un bisturí i que em distreia de la Festa? Suposo que ja us ho imagineu. Estirant les seves paraules com si fossin una corda el vaig situar al bell mig del ball de diables ―em sembla que era la Colla Vella― just quan es disposaven a encendre plegats cada una de les maces. En veure's envoltat de foc per tots els costats, esverat, amb un punt de desesperació, i amb un espant als ulls semblant al que hagués posat el mateix Luter si mai s'hagués topat amb Iñigo López de Loyola, em va cridar:
― Però es pot saber què celebreu?

El seu català, encara que no us ho sembli, era perfecte. Jo li podia haver contestat qualsevol cosa, parlar-li de la fascinació i de la il·lusió de la canalla, del poder de la festa, del llegat, què sé jo, però li vaig etzibar:
― Celebrem que estem vius!

Doncs això, celebrem-ho! Que Sant Bartomeu visqui molts anys i que els sitgetans puguem celebrar-ho.

Amigues, amics: Visca la Festa Major!



Xavier Gimeno

Sitges, 20 d'agost de 2013

© 2007 Ajuntament de Sitges
Pl. Ajuntament, sn. Tel. 938117600 / Atenció Ciutadana Tel. 010
Última actualització: 21/08/2013