Ramon Buckley, fill de Henry Buckley, protagonista d'una exposició a l'Edifici Miramar
“El meu pare vivia entregat a la noticia, que podia produïr-se en qualsevol instant”
Han passat ja més de 70 anys des del final de la Guerra Civil i els testimonis perduren en el temps. Un d'ells és el del corresponsal britànic Henry Buckley, que va viure amb intensitat aquella guerra, amb el compromís amb la república i el seu desig que el feixisme no se'n sortís amb la seva.
Aquests dies, a l'Edifici Miramar es poden veure les seves fotografies personals que enviava a la seva muller, la sitgetana Maria Planas, i que mostren com aquest gran narrador també era un gran fotògraf. El seu fill, Ramon Buckley, ens explica com era aquell home que va decidir passar els seus últims dies a la seva estimada Sitges.
Pregunta: En primer lloc, quan ha vist l'exposició de Henry Buckley, li han vingut a la memòria molts records?
Resposta: És molt emocionant veure al pare en la seva joventut, totalment entregat a una causa.... I és encara més emotiu contemplar els orígens de la meva vida i la de tota la meva familia.
De les imatges de la mostra, quina considera més il·lustrativa?
A mí personalment m´agrada la dels corresponsals de premsa – Matthews, Sheen, Hemingway..- que guaitan l´Ebre amb el rostre preocupat... Saben molt bé que si les tropes de Franco creuen el riu, tot s´haurà acabat.
Ens pot parlar de la implicació personal en la causa republicana d'Henry Buckley?
El llibre Vida i Mort de la Republica espanyola, que acaba de sortir en la versió catalana, és un cant a la República. Buckley era conscient que el poble espanyol era lliure després de segles d´opressió. Ara bè, Buckley era conscient també dels errors dels dirigents republicans i per això el llibre és també una dura crítica de la major part dels polítics de la Republica.
Com va conèixer Henry a la seva mare?
El meu pare va anar a Sitges per entrevistar-se amb Alvarez del Vayo, ministre de la República, que passava uns dies a casa del pintor Sunyer. Al vespre, en el curs d´una tertùlia, el pare, que era irlandés i per tant catòlic, va defensar algunes actuacions de l´esglèsia catòlica durant la guerra.
A la tertùlia hi era la Maria Planas, la filla de Josep Planas i Robert, alcalde de Sitges en diverses èpoques. La coincidencia en la fe catòlica va fer que la Maria tingués interès per aquell periodista anglès i varen sortir plegats de la reunió... Pocs mesos després es cassaven a Barcelona.
Què li agradava de Sitges? Li agradava alguna festivitat en especial?
El meu pare desapareixia de la seva feina de Madrid de tant en tant... Ja sabiem tots que era a Sitges. Era el seu refugi espiritual on ell es retrobaba a si mateix. Es a dir, venia quan volia escampar la boira, de la seva feina i de tots nosaltres!
I vostè, que li agrada de Sitges? L'enyora quan porta temporades fora d'aquí?
El que més m´agrada de Sitges es enyorar-lo. Per això m´he pasat la vida tornant a Sitges, des d'Anglaterra, des dels Estats Units, ara desde Madrid... Sitges és el paradís perdut de la meva infància que encara sóc capaç de retrobar de tant en tant.
Quins records especials té del seu pare? Té alguna anècdota curiosa?
El meu pare vivia entregat a la notícia, que podia produïr-se en qualsevol instant... Recordo que quan anava al cine o al teatre ens deixava apuntat a casa la fila i el numero de la seva entrada perquè el poguessim localitzar al instant en cas que passés algun esdeveniment important. El més important no era nomès la notícia sinó ser el primer en enviar-la.
Molts dels seus fills han seguit l'estela de voler reflectir el món que ha viscut en el món del periodisme. Vostè a nivell personal va rebre algun consell especial?
El periodisme el portem tots a la sang. El meu germà Patrick tambè va ser corresponsal de l'Agència Reuters i després ha treballat per la televisió anglesa –va fer una serie sobre la guerra civil espanyola- i per l'espanyola -guionista de “Cuentame”-. El meu fill, que ara esta fent la carrera, tambè vol dedicar-se al periodisme. Més que donar consells, el pare l´hi agradava predicar amb la seva pròpia vida.
Què li diria a les noves generacions que han nascut en llibertat, quan vinguin a veure aquesta mostra?
Que és molt important a la vida lluitar pel que un creu... El meu pare va venir a Espanya a lluitar contra el feixisme i a favor de la democracia, encara que lluités amb la ploma i no pas amb el fusell.