Les primeres exposicions: 1952 – 1962

Mapa del web

Índex alfabètic

Ets a: Inici > Sitges tema a tema > Cultura > Exposicions > Jo sóc Bruno > Les primeres exposicions: 1952 – 1962

Les primeres exposicions: 1952 – 1962

'Jo sóc Bruno, surrealista'












'Bodegó' 1950No serà fins el 1952, ja amb dues filles, que en Bruno realitza la seva primera exposició en una petita sala del cinema Rialto de Sitges. A partir d'aquí, el sitgetà comença a comprometre's amb la seva afició artística. El moment decisiu, però, serà el 1953, quan ha de passar-se un any al llit degut a la tuberculosi. Tot i la seva debilitat i la gravetat de la malaltia, en Bruno omple la seva habitació de l'hospital d'estris de pintura i dedica les hores a decorar petits plats que va trobant.

Un cop donat d'alta, i de manera ocasional, exposa alguns dels seus quadres en aparadors de botigues com La Maragda, on durant la primavera de 1955 s'hi podia veure l'esbós del Crist que presentaria a la segona Biennal Internacional de Barcelona del mateix any i que, un cop acabat, s'exposà al públic a Casa Teixidó.

Aquestes primeres pintures ja criden l'atenció del públic, tal com queda reflectit en aquest article de Rafael Casanova a L'Eco de Sitges del 5 de setembre de 1954: “A la botiga d'art d'Artur Ríos ens va ser factible contemplar algunes obres d'excel·lent realització de Francisco Ferret i Farreras, els olis del qual, molt originals, van fer detenir el pas, encara que el fred mossegués al carrer Sant Francesc, a no pocs vianants”.

'Flors' 1955

















És en aquest mateix moment quan en Bruno col·labora amb un delicat Pere Pruna (Barcelona, 1904-1977) en la realització de la catifa i l'altar del Corpus Christi, amb l'ajuda dels decoradors Mataró, Manuel Martí i Àngel Torrentbó. Més endavant, es tornarà a repetir aquesta col·laboració entre els dos pintors, que junts pintaran els frescos del baptisteri i de la capella de la verge de Montserrat de la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla.

El 1955 té lloc la primera gran exposició a la Sala Pallarès de Barcelona, on s'hi exposen flors i bodegons que alguns crítics acusaran de ser còpies de Serrano i Durancamps. En paraules d'Alberto del Castillo, “seria desitjable que deixés Durancamps i els altres en pau i es dediqués a pintar pel seu compte. Perquè si és lícit copiar per naturalesa, no és tan correcte copiar els demès”.

Uns anys abans, el propi Alberto del Castillo, que fou director del Museu Romàntic de Sitges, havia encarregat al pintor la decoració de la bodega del museu.

Les males crítiques rebudes tenen dues reaccions sobre en Bruno: d'una banda, deixarà de preocupar-se d'allò que els crítics diguin d'ell i la seva obra; de l'altra, es decidirà a pintar amb el que serà el seu estil característic, molt proper al surrealisme de Salvador Dalí, amb qui havia travat amistat l'estiu de 1952 durant una breu estada d'aquest amb Gala i el rei Humberto II de Saboya a Sitges. Una altra amistat important serà la de Salvio Valentí, que l'ajudarà tant en la seva vida privada com en l'artística.


Burno i Pepe Zamora decorant el Club de Mar per Carnaval, 1957































El dia 11 de febrer de 1956, a Sitges, es posa “la primera pedra d'un projecte que, sota el nom genèric de Fiestas de Invierno, pretenia convertir el Carnaval en un element de promoció externa de Sitges”.

La iniciativa, sorgida del Club de Mar de Sitges, tenia la voluntat de fer agafar relleu internacional a les festes deCarnaval. Per a la decoració del local on tindria lloc el primer acte d'aquest projecte, es va comptar amb el pintor Pepe Zamora, que fou ajudat per en Bruno.

Si l'exposició del 1955 va ser clau en la seva trajectòria artística arran de les crítiques, encara ho serà més la que tingué lloc l'octubre de 1958 a la Sala Biosca de Madrid.

Allí, Bruno ja presenta obres que segueixen el seu estil personal i aconsegueix cridar suficientment l'atenció com perquè se li obrin noves portes (Lima, Stuttgart...) i es comenci a considerar la seva pintura com una aportació seriosa al surrealisme espanyol.

“Modern d'acord a l'època actual, però amb majestuositat de la interpretació que li dóna l'estudi de la composició i, al mateix temps, amb aquella reminiscència clàssica en l'execució que li confereix volum, força expressiva i el fan bell”8.

La crítica, en general, va lloar el seu excel·lent coneixement de la feina de pintor, així com la seva capacitat de somni i fantasia, i moltes de les obres exposades van acabar en mans de coneguts col·leccionistes. Com a anècdota, cal comentar que l'exposició es va inaugurar amb tres dies de retard, ja que la censura franquista obligà Bruno a retocar una de les obres en què apareixia un nu femení amb el pubis al descobert.

A partir d'aquí, comença una etapa de gran activitat artística amb nombroses exposicions. La primera realitzada fora de l'Estat espanyol tindrà lloc el 1960 a la galeria Lutz & Meyer d'Stuttgart, Alemanya. Des d'aleshores, l'artista compaginarà les exposicions internacionals amb col·laboracions benèfiques per a diferents entitats de Sitges, com l'Auca de la Vendimia, realitzada el 1961 juntament amb altres artistes a benefici de l'Hospital de Sant Joan Baptista.

Aquest impuls internacional anirà acompanyat, casualment, de l'aparició de la Dorrit Andersson, una sueca que, en només dues setmanes, li robarà el cor. Curiosament, ella ja havia estat en diverses ocasions a Sitges i a Barcelona, on freqüentava els mateixos llocs que en Bruno, però no és fins a l'estiu de 1962 que finalment es van conèixer. En aquells moments, el pintor es troba instal·lat al seu estudi d'Olèrdola, refugiat –per dir-ho d'alguna manera– d'un matrimoni totalment insostenible i deteriorat.

Bruno i Salvador Dalí a Port Lligat, 1959

És per això que, quan la Dorrit torna a Suècia, ell no dubta en seguir-la uns dies més tard, ajudat pel matrimoni Bloch, que li facilita els preparatius per a poder marxar sense cridar l'atenció, cosa que en aquella època, en què encara no estava acceptada la llei del divorci, hagués pogut tenir conseqüències molt negatives.

Així, en acabar el seu últim dinar a Sitges, al Restaurant Mare Nostrum, i un cop finalitzada la decoració d'un local a Lloret de Mar, en Bruno, amb només un parell de camises i una pintura inacabada, puja al tren que el durà a la seva nova vida.

Una nova vida literalment. I és que no només es tracta d'un canvi de família i de lloc de residència, sinó que també ha de canviar d'identitat: adopta la del passaport obtingut el 1959 a causa dels antecedents polítics republicans, passant a dir-se Francisco Ferrer i Ferreres, nascut el 23 de març de 1922.

© 2007 Ajuntament de Sitges
Pl. Ajuntament, sn. Tel. 938117600 / Atenció Ciutadana Tel. 010
Última actualització: 23/01/2015