Joaquim Sunyer Juncosa
Sitges, 1874 - 1956
Joaquim Sunyer (1874-1956) aprengué a pintar al costat del seu oncle, el pintor luminista Joaquim de Miró. Li ensenyà la tècnica de fixar la llum de Sitges i a convertir el paisatge sitgetà en matèria artística.
Estudià a l'Escola de Belles Arts de Llotja, on coincidí amb Joaquim Mir i Isidre Nonell. Pagà per redimir-se del servei militar i marxà a París. Una estada de deu anys tot buscant un nou llenguatge artístic per a superar el simbolisme.
Després d'amarar-se de Matisse i Cézanne, el 1908 tornà temporalment a Sitges. Descobrí el mar i el cel sitgetans i els seus camps de garrofers, i aquest paisatge l'anà omplint d'éssers humans i creà un món idíl·lic i endreçat com postulava el Noucentisme. Fou Maragall qui es féu ressò del valor de l'obra. Francesc Cambó adquirí la tela i a continuació se'n va fer càrrec l'Ajuntament de Sitges després d'una recapta popular per tal d'adquirir-la.
A partir d'aleshores la vida de Sunyer pertany a la història de la pintura omplint l'apartat dedicat a la pintura mediterrània, clàssica, eternament jove. Un gran artista, treballador i solitari, motor del noucentisme, que caracteritzà la seva pintura, bàsicament, per la tendresa i la sensibilitat en els retrats, els elements populars dels paisatges, la voluntat d'immortalitzar unes realitats ideals i alhora vives, l'ordre absolut de les pintures simbòliques, el detall i, sobretot, la llum.
Es casà el 1919 amb la vídua Elvira Carbonell Puig, de qui havia estat enamorada des que era xiqueta. Primer van viure al centre del poble i a partir de 1923 en una masia del carrer de Prat de la Riba núm. 15, al costat de l'escultor Pere Jou. Aquesta casa fou ocupada per un altre pintor, Pere Pruna Ocerans (1904-1977), amb l'entrada dels nacionals-falangistes el 1939, quan Sunyer es trobava a l'exili i del qual no pogué tornar fins al 1942.
Joaquim Sunyer Juncosa
Sitges, 1874 - 1956
Fill del mestre d'obres Jaume Suñer Juncosa i de Rosa de Miró Argenter, Joaquim Sunyer (1874-1956) aprengué a pintar al costat del seu oncle, el pintor luminista Joaquim de Miró (1849-1914) —màxim exponent d'aquesta escola— quan aquest pintava a Sitges horts del sorrenc amb sínies, camps de cols, paisatges propers. Miró, propietari rural, pintor i també fotògraf, ensenyà al jove Sunyer la tècnica de fixar la llum de Sitges i el nebot decidí seguir l'oncle en la voluntat de convertir el paisatge sitgetà en matèria artística.
L'any 1889 la família es traslladà a Barcelona, el jove estudià a l'Escola de Belles Arts de Llotja, on coincidí amb Joaquim Mir i Isidre Nonell. Pagà per redimir-se del servei militar i marxà a París. Els començaments foren duríssims, dugué una vida propera a la mendicitat. Una estada de deu anys tot buscant un nou llenguatge artístic per a superar el simbolisme.
Després d'amarar-se de Matisse i Cézanne, el 1908 tornà temporalment a Sitges. S'instal·là a la platja de Sant Sebastià, a la mateixa casa que abans havia estat casa-estudi del músic Enric Morera. Descobrí el mar i el cel sitgetans i els seus camps de garrofers, i aquest paisatge l'anà omplint d'éssers humans i creà un món idíl·lic i endreçat com postulava el Noucentisme.
Abans de tornar a París, Sitges li reté homenatge a la Festa de l'Art organitzada al Pavelló de Mar i presidida per Enric Morera i Arcadi Mas Fontdevila.
Fou Maragall qui el 1911 –a partir d'una exposició al Faianç Català de Barcelona —molt accidentada car la "Pastoral" fou estripada per una mà anònima— es féu ressò del valor de l'obra. Francesc Cambó adquirí la tela i a continuació se'n va fer càrrec l'Ajuntament de Sitges després d'una recapta popular per tal d'adquirir-la.
L'any 1913 féu un viatge a Itàlia i il·lustrà amb quatre dibuixos el llibre de Diego Ruíz, Blanco refugio, escrit a can Benaprès i inspirat en l'obra de Sunyer que el va il·lustrar. El llibre esdevindrà una incursió en el noucentisme orsià i un homenatge al pintor. És una petita joia bibliogràfica on s'exalta la vila de Sitges, amb passatges idíl·lics descrits sensiblement.
A partir d'aleshores la vida de Sunyer pertany a la història de la pintura omplint l'apartat dedicat a la pintura mediterrània, clàssica, eternament jove. Un gran artista, treballador i solitari, motor del noucentisme, que caracteritzà la seva pintura, bàsicament, per la tendresa i la sensibilitat en els retrats, els elements populars dels paisatges, la voluntat d'immortalitzar unes realitats ideals i alhora vives, l'ordre absolut de les pintures simbòliques, el detall i, sobretot, la llum. Aquesta raó bàsica que l'havia fet tornar a les arrels de la pintura sitgetana de l'Escola Luminista i que l'havien decidit a instal·lar-se definitivament a casa seva.
Un matí de gener de 1919 es casà amb la vídua Elvira Carbonell Puig, de qui havia estat enamorada des que era xiqueta. Primer van viure al centre del poble i a partir de 1923 en una masia del carrer de Prat de la Riba núm. 15, al costat de l'escultor Pere Jou, rebatejada com La Caseta. Aquesta casa fou ocupada per un altre pintor, Pere Pruna Ocerans (1904-1977), amb l'entrada dels nacionals-falangistes el 1939, quan Sunyer es trobava a l'exili i del qual no pogué tornar fins al 1942. Sunyer morí el dia de Tots Sants a la seva casa de Sitges.
El 1921 Joan Salvat-Papasseit li dedicà el seu llibre L'irradiador del port i les gavines amb aquest epitafi:
"S'estimen a les roques
els irradiadors
amb les gavines"
Anys més tard, J. V. Foix l'evocà en un altre poema –"En un penyal d'Aiguadolç..."— les tardes d'estiu en què Joaquim Sunyer li ensenyava a nedar a les cales d'Aiguadolç, quan el poeta compartia pàgines polítiques amb Josep Carbonell a la revista Monitor i Sunyer hi feia les il·lustracions.
Bibliografia:
Panyella, Vinyet (1998): Joaquim Sunyer. Barcelona, Ed. Columna, col. La Nostra Gent.
Ídem (1996): "Els retrats sitgetans de Joaquim Sunyer". Sitges, La Xermada núm. 10.
Coll, Isabel (1996): "Influències i derivacions de l'obra de Sunyer". Sitges, La Xermada núm. 10.
Sierra, Roland (1998): Diccionari biogràfic de sitgetans. Sitges. Ajuntament de Sitges.
Pla, Josep (1972): Homenots, Tercera sèrie. Barcelona: Destino, O.C. vol. XXI.