El Museus de Sitges proposen un viatge a través d’un recital i art en femení

En el marc del Dia Internacional de la Dona, els Museus de Sitges proposen aquest dissabte a les 11 h, de la mà de les poetes Raquel Casas i Lídia Gàzquez, un viatge entre pinzells i versos, una travessia poètica i artística que convida a escoltar el silenci de les muses, el crit de les creadores i l’eco de les que van ser condemnades a l’oblit.

“Recit-Art en femení. Magdalenes, Maries i Matrones: les dones als Museus de Sitges” és una experiència que esdevé mirall i veu, diàleg i memòria. Un recorregut per les sales del Museu de Maricel i del Museu del Cau Ferrat on la pintura i l’escultura, la història i la paraula, es donen la mà per reinterpretar el paper de les dones a l’art i a la societat. Una passejada que qüestiona, que reivindica, que il·lumina allò que la història ha volgut deixar a les ombres.

El viatge comença al Museu de Maricel, on la pedra freda i la fusta policromada han modelat durant segles la imatge de la dona. En els retaules medievals, la dona oscil·la entre la santedat i la culpa: la Verge Maria, màxima expressió de la puresa, en contrast amb Maria Magdalena, la redimida. La història de l’art ens ensenya que la feminitat ha estat representada sovint en termes extrems: o santa, o pecadora.

Davant d’aquestes imatges, s’alçarà la veu de Sor Juana Inés de la Cruz, monja i escriptora del segle XVII, que en el seu poema “Hombres necios que acusáis" ja denunciava aquesta doble visió: «¿Cuál mayor culpa ha tenido en una pasión errada: la que cae de rogada, o el que ruega de caído?».

El recorregut avança i ens duu als carrers i les platges de Sitges del segle XIX, on les dones ja no són només santes o pecadores, sinó vides anònimes que es desperten amb la claror del sol. Luminisme i llum, escenes de mercats i de tavernes, de mans fortes que netegen el peix, que carreguen cistells, que atenen infants. Les obres de Joaquim de Miró i de Joan Batlle i Amell ens revelen una altra feminitat: la que treballa, la que construeix, la que sustenta. Davant del quadre Maternitat de Joaquim Sunyer i de Miró, la poesia es desplega. La veu de Maria Mercè Marçal, amb els seus poemes “Maternitat” i "Vuit de març", ressonen com una torxa encesa: «Hereves de les dones que cremaren ahir, farem una foguera amb l’estrall i la por».

La visita passa al Museu del Cau Ferrat, on el Modernisme va exaltar la dona com a inspiració, però massa poques vegades com a creadora. Els retrats de Stephanie Nantas i Matilde Escalas fiten les persones visitants des de les parets. Elles, que també van ser artistes, com tantes altres que també van ser artistes, com tantes altres que van quedar a les vores de la història. En canvi, els homes apareixen amb la batuta en mà, en acció, en moviment. Un contrast que no és casualitat, sinó construcció.

I, tanmateix, la història de l’art ens reserva sorpreses: Suzanne Valadon, que va pintar nus masculins quan no estava permès, que va obrir-se pas en un món de mestres homes, que va signar les seves pròpies obres mentre moltes dones es veien condemnades a ser només la signatura d’un altre. El seu llegat dialoga amb les paraules de dos poemes de Lluïsa Denís, poeta, pintora i mare, que des de les pàgines del temps ens recorda la bellesa fràgil d’un arbre, d’un gest: «Desmai, estens la llarga cabellera fins a tocar l’aigua verda de l’estany.»

I el recorregut arriba al darrer quadre, el més inquietant: La morfinòmana de Santiago Rusiñol. Un cos femení abatut, la decadència feta imatge. Però quina història hi ha darrere? Quan un artista trasllada els seus propis dimonis al cos d’una dona, no l’està fent doblement presonera? La dona, transformada en metàfora de la feblesa, del vici, del naufragi. Una mirada que pesa, que empresona. Aquí, la poesia esdevé resposta. Lucia Pietrelli i Eva Baltasar alcen la veu amb paraules que tallen, que desfan els estereotips, que reclamen justícia: «La violència dels traus al cos. La violència del retard, de no saber-me duplicada, de veure’m respirant, de no viure’m guardada», en el cas de Pietrelli. «He descregut de mi la cosa. La tinc aquí, penjant com roba bruta d’un únic dit estès. No sé què fer-li», en el poema de Baltasar.

El viatge s'acaba, però la reflexió continua, perquè la història de l’art, com la història de la humanitat, ha estat escrita amb biaixos, amb silencis, amb oblits. “Recit-Art en femení. Magdalenes, Maries i Matrones: les dones als Museus de Sitges” no només vol assenyalar-los, sinó obrir finestres, oferir altres mirades, alliberar veus.

Els Museus de Sitges conviden a participar en aquesta experiència única, on l’art i la poesia es donen la mà per transformar la manera com observem el passat i repensem el futur.

Dissabte 8 de març de 2025, a les 11h

Museus de Sitges (Museu de Maricel i Museu del Cau Ferrat)

Entrada gratuïta, amb reserva prèvia, a museusdesitges.cat