L’exposició ‘Miquel Villà. La pintura sense atzar’ revalora un pintor modern del segle XX

Sitges reivindica l’obra i la figura de Miquel Villà (Barcelona, 1901 -  el Masnou, 1988), un artista modern dels segle XX, a través d’una mostra instal·lada al Museu de Maricel del 29 de maig al 26 de setembre. L’exposició ‘Miquel Villà. La pintura sense atzar’ s’ha presentat aquest dijous als mitjans de comunicació per posar en valor una mostra que  permet veure el pintor dins el context de l’art català i també una obra que és, sens dubte, una de les més personals de la pintura catalana del segle passat. La seva pintura estructurada i de masses compactes, la pinzellada densa i el gust per la matèria la fan especialment estimada, tant per aquells que defensen l’art figuratiu com el de l’avantguarda.

Aquesta reivindicació, impulsada des dels Museus de Sitges, és necessària, ja que la darrera ocasió que es va poder contemplar la seva obra en tota la seva amplitud va ser el 1985, quan el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya li va dedicar una retrospectiva al Palau Moja i, tan sols tres museus catalans –el Museu de Montserrat, el Museu Deu del Vendrell i el Museu de Maricel de Sitges- tenien obra del pintor exposada a les sales permanents. Amb la reobertura del Museu de Maricel, Sitges per primera vegada també va exposar un quadre de Miquel Villà i ja va veure la necessitat de realitzar un homenatge al pintor per seguir la línia d’investigar i donar a conèixer els artistes representants del seu fons.

Malgrat aquesta poca presència de l’obra del pintor en l’àmbit públic, la seva obra és molt apreciada pel col·leccionisme d’art contemporani, i no solament el d’àmbit català. Tot i que Villà mai va abandonar la figuració, la seva obra va ser sempre defensada per la crítica.

El regidor de Cultura, Xavier Salmerón, destaca que “la mostra arriba en un moment el qual els Museus poden ampliar aforaments i per tant acollir els visitants que vinguin a Sitges i que estiguin interessats per l'oferta cultural de la vila". El regidor de Cultura anima “a tots i totes les sitgetanes a seguir redescobrint el Cau Ferrat i el Museu Maricel amb les exposicions temporals com la fantàstica exposició de Miquel Villà".

El director gerent en funcions del Consorci del Patrimoni de Sitges, Pere Izquierdo, destaca que “l’Exposició ‘Miquel Villà. La pintura sense atzar’ obre la temporada d’estiu als museus de Sitges, una temporada en la qual estem convençuts que la gent vol descobrir noves coses, descobrir exposicions, visitar museus, fer les coses que no ha pogut fer durant el temps de la pandèmia i, per això, oferirem aquest estiu dues meravelloses exposicions: aquesta de Miquel Villà amb uns colors fascinants i la d’Hermen Anglada Camarasa, que commemorarà el seu centenari revisant els anys que va passar a París”.

La mostra, comissariada per Ignasi Domènech i Susanna Portell, s’emmarca en la política d’exposicions dels Museus de Sitges, basada en la recerca i la difusió al voltant dels artistes i les col·leccions conservades en els seus fons. 

El comissari, Ignasi Domènech, afirma que “L’exposició de Miquel Villà al Maricel és una oportunitat de veure sens dubte una obra extraordinària d’un dels pintors catalans més importants del segle XX”.

Per a la comissària, Susanna Portell, insisteix que “l’exposició que podem veure és una autèntica oportunitat per descobrir un pintor que per primera vegada després de tant de temps es pot visualitzar dintre tot el seu context cronològic, la seva recerca tant personal que porta des de l’inici,  aquesta recerca de construcció i de color, que voreja gairebé ja l’abstracció de les últimes obres”.

‘Miquel Villà. La pintura sense atzar’ és el resultat de la recerca dels comissaris per localitzar el màxim d’obres inèdites del pintor i apostar fermament per l’edició d’un catàleg, on es recull la catalogació portada a terme. Per acompanyar els tres textos -a cura d’Ignasi Domènech, Susanna Portell i Carles Pongiluppi- s’han reproduït 40 d’aquestes teles catalogades, que se sumen al total de 57 obres que es poden veure al Museu de Maricel.

L’exposició recorre els principals escenaris pintats per Villà i ressegueix la seva evolució des de les primeres teles de joventut pintades a l’Amèrica del Sud fins a la pràctica abstracció de la darrera obra que clou l’itinerari expositiu, pintada poc abans de morir. Provenen en la seva majoria de col·leccions particulars (24), del mateix Museu de Maricel, de la Col·lecció Nacional d’Art de la Generalitat de Catalunya, del Museo Nacional Thyssen-Bornemisza, del Museu Nacional d’Art de Catalunya, i dels museus Deu del Vendrell, Valls i Montserrat. En el transcurs del projecte expositiu, tanmateix, el Consorci del Patrimoni de Sitges ha adquirit l’obra Pins del Masnou (1932) que enriquirà el discurs expositiu del Museu de Maricel, que ja comptava amb Paisatge pintat per Villà a la Pobla de Segur el 1937.

Per complementar la mostra, també s’hi exhibeix un audiovisual (https://youtu.be/vMECZdwJYoE), en el qual, a més dels comissaris s’han reunit les veus que més han contribuït a donar a conèixer l’obra de Miquel Villà. D’una banda, el crític i historiador de l’art Daniel Giralt-Miracle, responsable de recollir l’amplíssim ressò que tingué el pintor al llarg de la seva trajectòria en un llibre que va ser i continua sent referència per al seu estudi crític: l’Àlbum Villà, editat per Quaderns Crema el 1999. De l’altra, el poeta i crític Juan Antonio Masoliver, gran amic del pintor i una de les persones que millor s’han aproximat a la seva pintura, a la seva manera de ser i al seu espai més estimat, el Masnou, que tant coneixia. I finalment, Carles Pongiluppi, autor de la tesi doctoral dedicada a Miquel Villà, aprofundeix en els espais vitals del pintor i la seva forma de treballar.

Recorregut expositiu

La mostra Miquel Villà. La pintura sense atzar inicia el seu recorregut expositiu amb un retrat realitzat per Olga Sacharoff, en uns moments de gran reconeixement artístic del pintor. El 1951 és premiat a la I Bienal Hispanoamericana de Arte de Madrid, preludi dels èxits que li arribaran al llarg d’aquesta dècada i del recolzament que tindrà d’Eugeni d’Ors. Al costat d’aquesta obra s’exposen uns autoretrats pintats en els anys vint a París. Miquel Villà ha pres la determinació de dedicar-se plenament a la pintura, després d’uns anys de formació a Bogotà, on la seva família resideix per obligacions laborals del pare com a representant d’una companyia de vins. El 1917, amb tant sols 16 anys, participa a l’Exposición Nacional Colombiana de 1917, organitzada per l’Academia de Bellas Artes, i el 1923 té la seva primera exposició individual a l’Academia de la Lengua de Bogotà, amb assistència del President de la República.

1r àmbit: La construcció d’un llenguatge desplega els primers passos de Miquel Villà a París. Viu a Gentilly i pinta el passeig que li és tan quotidià. Vlaminck i Cézanne són els dos pintors on s’emmiralla en aquests primers anys. Són anys també de compartir aficions i amistat amb Duchamp o Fautrier. Comença a donar importància a la matèria i utilitza una paleta de tons terrosos i foscos que sorprendran en la que serà la seva primera exposició a Barcelona, a les Galeries Dalmau, el 1927. El crític Sebastià Gasch s’erigeix en el seu màxim avalador. Entra la trentena d’obres exhibides figura Nu femení (1926), que es mostra ara a Maricel. El 1929 torna a exposar. Ho fa a la Sala Parés, i entre les obres més ben valorades per la crítica figura Paisatge de París (1928,), localitzada en una col·lecció particular. Els tons blavosos, el negre, sobretot, i la importància atorgada als cels d’aquestes teles sorprenen al públic, però més encara quan topen amb l’abundància de pasta de molts dels elements pintats. Miquel Villà és a punt de descobrir la ciutat d’Amsterdam i de quedar rendit per la paleta de Rembrandt. El dramatisme amb que el pintor utilitza la matèria, la llum i el color comportarà un canvi de cromatisme en la seva obra. Els tons daurats i calents entren en escena. El llenguatge cada cop més personal el porten a prioritzar els volums i les textures enfront dels efectes de la llum. Les oliveres de l’estimada Pobla de Segur -localitat que descobrirà el 1926 i a la que sempre serà fidel-, els interiors dels estables i les natures mortes configuren el domini que té per la construcció del quadre i la seva manera tan particular de construir, no amb línies, sinó amb el propi color.

2n àmbit: L’arquitectura del color s’endinsa en l’interès cada cop més creixent pel color que caracteritza a Villà després de la guerra i la seva estada a l’Argentina. El pintor abandona la gradació clarobscurista en favor dels colors, vius i harmoniosos, estructurats en plans. Com un incendi cromàtic, en paraules del crític Eugeni d’Ors, entrem en les cuines de Villà que tants aplaudiments mereixeran d’ell. La construcció cromàtica estructura la tela. Eivissa -com Altea després- on acostuma a passar llargues temporades regala color. La reducció geomètrica de les formes, així com la potència i vibració cromàtica, acabaran per convertir Villà en un pintor arquitecte altament valorat per la crítica i per un col·leccionisme fidel.

3r àmbit: El Masnou i la Pobla de Segur, enmig de l’Arcàdia vol ser un homenatge a dues localitats a les que Miquel Villà sempre se sentirà especial unit. D’una banda el Masnou, on té les arrels familiars i on torna cada vegada que finalitza un dels seus habituals viatges a l’Amèrica del Sudrica. De l’altra, la Pobla de Segur, descoberta de la mà del pintor i amic Enric Porta i a la que sempre romandrà fidel, des del 1934. El Masnou és el blau del mar i les atzavares, la geometria dels seus carrers i els plàtans de la plaça d’Ocata; la Pobla de Segur són els conglomerats rogencs, els platejats de les oliveres i la matèria que no vol ni cels ni horitzons.

4t àmbit: Forma i matèria

Hores i hores de treball lent en favor del color i la matèria clouen el recorregut expositiu. La darrera de les obres, L’església del Masnou resumeix la cerca de síntesi dels seus darrers anys. «Que a l’observar el quadre, l’ull de l’espectador s’inundi de groc i que aquest groc sigui suficient i sigui el Tot», aquesta és la persistent recerca d’un dels pintors més independents i valorats per la crítica del moment. Forma i matèria d’un pintor que somiava en no donar mai per acabada una tela i a qui li hauria agradat poder treballar en un sol quadre durant tota la seva vida.