L’any 1950 Agustí Ferrer va emmalaltir i ingressà al sanatori psiquiàtric de Nostra Senyora de Montserrat de Sant Boi de Llobregat, on va romandre fins 1952. Llavors fugí a França però un any després ja torna a ser a Barcelona. El 1955 vingué a Sitges per la mort del seu fill Josep. I ja malalt morí el 2 de gener de 1960.

Agustí Ferrer Pino tenia el renom de Mona, sembla que el mot li venia per la seva agilitat i la capacitat d’enfilar-se, segons conta Antoni Sangrà (2014). La seva néta, però, recorda que la mare li havia dit que el motiu li venia perquè va tenir un mico.

El pintor

De ben petit ja li agradava pintar i va començar d’una manera autodidacta a dibuixar i a fer retrats.

Home inquiet i de voluntat ferma, malgrat la primera oposició paterna per a dedicar-se al món de l’art, l’any 1902 aconseguí d’anar a estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, la Llotja. El seu mestre i mentor fou Agapit Vallmitjana.

Acabats els estudis a la Llotja, sentí l’atracció de conèixer pobles i països d’arreu del món. Viatjà a l’Aragó, a Madrid per a estudiar les obres del Prado, sobretot Velázquez, a Granada, i entre 1910-1911 anà a Perpinyà i Niça i d’Europa passà a Argèlia, concretament a Orà, on pintà els frescos del Teatre de la Sarsuela espanyola. En tots aquests indrets la pintura li aportà l’economia necessària per a poder viure.

El 1911 tornava a ser a París on s’endinsà en el Louvre, sobretot en les sales clàssiques, i de París viatjà a Orleans, Lió, Ginebra, Milà i Roma. Un any després tornà a Catalunya. El 1915 era a Sitges a causa de la mort del pare.

El nom d’Agustí Ferrer Pino pintor sonà primer a Europa i Àfrica abans que a Catalunya i Espanya i no va ser fins l’any 1914 que el seu nom sortí de l’anonimat (Sangrà, 2014) gràcies a un article que li dedicà la revista madrilenya “La Esfera”. I a Barcelona l’exposició que va fer a la Sala Reig el 1918.

Malgrat la seva constant vida viatgera juvenil, sempre va estar vinculat al món artístic català, formant part del Cercle Artístic de Barcelona (1912) i del Cercle Artístic de Sant Lluc que deuria deixar el 1924.

A Sitges també participà en la seva vida cultural, per exemple il·lustrà les revistes Amic de les Arts, La Punta i La Gaseta de Sitges de 1926 a 1934.

L’home

Antoni Sangrà Boladeres (2014) el defineix com una persona “de caràcter romàntic i rebel” i “una personalitat desafiadora, de caràcter torturat i amb pressa per viure”.

Isabel Coll (1986) assenyala el seu caràcter independent i individualista.

Característiques i evolució de l’artista

El Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña (1951) defineix l’art de Ferrer Pino com “una pompositat de fantasia, d’enlluernador efectisme i ric en vistoses tonalitats”.

La seva primera etapa pictòrica es pot definir com un període on els trets simbòlics, les escenes de fantasies exòtiques, els paisatges sobretot sitgetans i els seus entorns (marines, escenes de platja i barques, retrats, natures mortes i figures), i els balls populars de la Festa Major omplen les seves teles.

A partir de 1926, diu Sangrà, “assoleix el seu punt àlgic i deixà les composicions idealitzades i se centrà en el retrat i paisatge. Un paisatge que té com a mestre l’obra de Van Gogh”. Coll (1986) afegeix: “obres més realistes”.

Ara bé, hi ha uns trets característics que permeten identificar l’obra de Ferrer Pino al llarg de tota la seva producció. Les seves constants són: una obra eclèctica, el predomini de motius al·legòrics de la cultura clàssica, sobretot de l’antic Egipte, i pel que fa al retrat, pintà tant prohoms com figures populars, captant la psicologia de la persona retratada.

Pel que fa a l’ús del color en les seves obres, hi ha un predomini del blau i el blanc, en una primera etapa, sobretot, i, a partir de 1925, s’inclinà pels “tons foscos i ocres”. (Coll, 1986)

L’artista deia: “El blau del cel de Sitges és diferent de tots els altres pobles.” (Casanova, 1974) i Salvador Soler Forment opinava que “la seva millor qualitat és la sinceritat”. Forment explica que Ferrer Pino deia: “quan vull trobar Sitges, haig d’anar al Prado; allà veig la noia eminentment nostra, de tipus una mica grec, allà veig l’home que porta l’empremta del treball i de la joia, el pur menestral, però sobretot veig, en uns i altres, la fidelitat permanent a la nostra “etnos”, en oposició als recaptadors de gent transhumants”. (Mig segle i escaig de vida pradista. Conferència de Salvador Soler Forment, en las Bodas de Oro 1877-1927).

La composició, diu Sangrà, de la figura humana recorda la de Miquel Àngel. I també desenvolupà una clara influencia egípcia, del món mitològic i temàtica religiosa

L’obra

Ferrer Pino ens ha deixat força obra, escampada arreu del món. Val a dir que la majoria de les pintures de l’artista no estan datades i la seva signatura va anar canviant amb el temps (Ignasi Vivó i Josep Milan, GES, 2010).

Moltes llars sitgetanes tenen obra de l’artista i ja l’any 1918 l’Ajuntament de la vila li comprà el quadre “La parella” per a la Pinacoteca local, pintura exposada al Museu Maricel.

Ara bé, les obres més coneguts i rellevants del pintor a Sitges són els frescos de la capella de l’Hospital Sant Joan Baptista de Sitges i el fresc al vestíbul d’entrada del mateix hospital (1915-1916). Els frescos i esgrafiats de la façana, el sostre de la sala i la boca de l’escenari del Casino Prado (1918-1930). Els frescos del cambril i les escales d’accés del santuari de la Marededéu del Vinyet (1919). I l’any 1922 la peça del bestiari sitgetà que es pot veure any rere any pels carrers de la vila: la “Fera foguera”, realitzada per encàrrec de l’Ajuntament.

Antoni Sangrà, que ha fet una excel·lent tesi doctoral, ha dividit l’obra de Ferrer Pino en distintes modalitats. Una d’elles és la dels frescos, alguns dels quals ja s’han esmentat. A part d’aquests, Ferrer Pino en pintà molts d’altres, alguns dels quals avui han desaparegut.

Com per exemple la boca de l’escenari del saló-teatre del Centre Obrer de Sitges (1916), situat al carrer Nou núm. 12 (avui hi ha una placa que recorda la seu obrera). I just acabats els frescos del Prado pintà dues composicions situades sobre les portes de la sala oval del Palau Reial de Pedralbes. El 1922 l’Ajuntament li encarregà pintar un tapís per a la balconada de l’edifici consistorial. El 1927 realitzà les pintures murals del presbiteri de l’església de Sant Jaume de Moja.

El 1929 pintà el presbiteri de l’ermita de la Trinitat (destruïda). El 1932 féu una intervenció pictòrica en el restaurant Masdeu de Barcelona (obra desconeguda) i l’any següent a Sitges pintà la façana de la Cansaladeria “La Torre de les Hores”, carrer Major, núm. 3. (desapareguda). Actualment hi ha un plafó ceràmic de Lola Anglada.

El 1941 es traslladà a Eivissa on decorà l’altar de l’església de Nostra Senyora del Rosari d’Eivissa. I seguint amb la seva decoració d’esglésies, el 1942 pintà el presbiteri de l’església d’Olivella i la capella del Sagrament de l’església parroquial de Sant Pere de Ribes. El 1944 pintà l’altar de la Marededéu de l’Esperança del santuari de la Marededéu del Vinyet. Entre 1945 i 1946 executà l’obra de la nau central i l’altar de l’església parroquial de Sant Marçal de Castellet i de 1956 a 1957 decorà l’església de Castellví de la Marca. El 1958 l’església parroquial de la Gornal i uns quadres per a les esglésies de Santa Maria de Bellvei i Santa Margarida i els Monjos.

També realitzà unes pintures al fresc a la residència de la marquesa de La Pobla de Claramunt de Barcelona, a la Capella dels pares de la Sagrada família de Vilafranca del Penedès i el presbiteri de la capella de Campdàsens.

L’altra modalitat en què treballa l’artista va ser el l’obra sobre tela. Mentre desenvolupava la seva creació fresquista Ferrer Pino exposava en diverses sales de Barcelona i Madrid. I hi ha quadres d’ell a Barcelona, Madrid, París, Roma i Nova York.

I va fer el dibuix de propaganda de la malvasia i moscatell Robert (Coll, 1986), anunci publicat a l’Eco de Sitges de 1926 a 1934

Reconeixements

Menció d’Honor a l’exposició d’Art del Penedès, 1ª edició Vilafranca, amb el retrat de Bartomeu Carbonell Batlle.

Just després de la seva mort l’ajuntament li posà un carrer a Terramar.

El 1962 es va fer la primera exposició commemorativa al saló Blau de Maricel, Sitges. I el 1986, en motiu dels vint-i-cinc anys de la seva mort, El Grup d’Estudis Sitgetans el recordà amb una exposició antològica al Prado comisariada per la doctora Isabel Coll

---

Bibliografia:
Casanova, Rafael, programa de Festa Major de 1974.
Coll Mirabent, Isabel, Agustí Ferrer Pino. En el 25è aniversari de la seva mort. Exposició Antològica, Quaderns/16, GES, Sitges, 1986.
Coll Mirabent, Isabel, L’edifici del casino Prado de Sitges (1919-1929). Quaderns núm. 62, GES, Sitges, 2013.
Duran, Joan, “Agustí Ferrer i Pino, el nom d’un artista”. L’Hora del Garraf (21 de març de 1997).
Gutiérrez Gavaldà Montserrat i Vilà Soler Jofre, Set+cent vint-i-cinc (Aproximació a la història del casino Prado Suburense (2003) Fragments d’Història, ajuntament de Sitges: Sitges.
Jansana Ferrer, Josep, Centenari de les pintures murals de l’Hospital de sant Joan. L’Eco de Sitges, 14 d’octubre de 2016, Sitges
Sagrà Boladeres Antoni, El pintor Agustí Ferrer Pino (1884-1960). Tesi doctoral Facultat de Belles Arts, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2014
Sierra Roland, Diccionari biogràfic de Sitgetans, Ajuntament de Sitges, 1998
Vivó Isabel; Milan Josep, Agustí Ferré Pino i les pintures murals del teatre del Casino Prado Suburense de Sitges (I i II), Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, núms. 134 i 135, agost de 2010 i novembre de 2010, Sitges
https://ca.wikipedia.org/wiki/Agust%C3%AD_Ferrer_i_Pino

Teresa Ferrer Oliver

Barcelona, 1921-Sitges, 2016

Per a ella “pintar” era la seva vida: “la pintura es el principal en la meva vida. Si em diuen que no puc pintar em moro. I dins del fet de pintar “la figura humana m’obsessiona, en canvi el paisatge em deixa indiferent, m’inspira una mica de tristor. Els retrats m’agraden molt, sobretot els dels nanos”. I certament un dels grans trets de l’artista és el retrat, en ell hi busca “la psicologia i així n’obté la màxima bellesa”, diu. (Moncasi, 1995).

Va fer els estudis primaris a Barcelona i quan la família s’instal·là a Sitges anà al col·legi de les Mares Mercedàries, on la mare superiora li ensenyà a llegir i escriure l’escriptura gòtica, i inicià els seus estudis de pintura amb el també pintor Josep Vidal i Vidal. L’any 1962 es va matricular a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona) assolint el títol de professora de dibuix l’any 1970. I llavors es col·legià al Col·legi oficial de professors de dibuix de Barcelona. (El títol està datat el 30 de gener de 1971).

Mentre estudiava, el 1965 va obtenir una beca per a matricular-se en el curs d’ampliació d’especialitat de l’Escola de Pintura Mural Contemporània de Sant Cugat del Vallès, realitzat per la Diputació de Barcelona. Curs que li facilità el seu coneixement de l’art mural.

Des de 1958 fou membre del Reial Cercle Artístic de Barcelona, l’any 1991 esdevingué sòcia fundadora i el 2008 va rebre la insígnia d’Or. L’1 de març de 1961 esdevenia sòcia del Cercle Artístic de Sant Lluc. I des de 1997 formà part de l’ACEA (Agrupació Catalana d’Entitats Artístiques).

A part de l’amor a la Pintura, Teresa també sentí una gran atracció per la cultura egípcia, afició heretada del pare, per a ella desxifrar jeroglífics era una manera de relaxar-se. En la caixa blava on la seva filla Eulàlia guarda tota la informació de la pintora, hi trobem nombroses participacions a congressos i cursos sobre arqueologia, tant a Catalunya com a Europa. Fou membre de la International Association of Egyptologists i sòcia de la Societat Catalana d’Egiptologia amb el número 33. I a Sitges també aportà els seus coneixements arqueològics participant en algunes excavacions realitzades al Puig de Sitges i al Baluard.

Professionalment sempre va treballar a Sitges, llevat de dos espais en el temps, un l’any 1960 que s’instal·là a París (L’Eco de Sitges, 30 octubre de 1960), on va realitzar diversos encàrrecs de retrats a la cera i on li oferiren la possibilitat de quedar-s’hi a viure i esdevenir una pintora de renom, i un altre a Beverly Hills (Califòrnia).

A part d’aquestes estades llargues, Ferrer visità diversos països europeus i un dels indrets obligats eren els museus d’art contemporani, i anà a Israel, Egipte i el Líban.

La seva implicació en la vida cultural sitgetana va ser constant. Des de 1968 formà part del jurat del Concurs internacional de pintura ràpida a l’oli de Sitges i el Concurs infantil de pintura i dibuix ràpid, en representació de l’Ajuntament junt amb membres del Reial Cercle Artístic de Barcelona. Col·laborà amb la Junta local de “de damas de la Asociación española contra el cáncer”. I l’any 2005 (14 de desembre) cedí, junt amb altres artistes sitgetans, una obra per al Fons d’Art de la Fundació Ave Maria.

Montserrat Lago (2011) recordava que Teresa Ferrer va col·laborar en l’obra Primeras Materias de Josep M. Prim, presentada al Festival de Teatre de Sitges. Pintant les malles que “vestíem en el darrer acte de l’obra, com una pell tatuada, com un precari lloguer”.

També va fer un dibuix per al Programa de la Festa Major de 1979 i el 2001 per al de la Festa Major de Campdàsens.

Reconeixements i premis

L’any 1971 guanyà el tercer premi de Dibuix del Reial Cercle Artístic de Barcelona, també obtingué un accèssit al concurs Ciutat de Barcelona i el primer premi Sant Jordi del Saló de Primavera de Barcelona.

L’any 1974, l’Ajuntament de Sitges li lliurà una placa per agrair-li la seva col·laboració en les tasques culturals i artístiques de la vila i des del 20 de març de 2011, la Teresa forma part dels artistes que tenen una placa a la Plaça dels Artistes, malauradament ella no va poder ser-hi perquè ja estava força malalta.

Teresa Ferrer vista pels crítics d’art i articulistes

Les distintes crítiques consultades coincideixen a definir la Teresa com una dona sensible, inquieta i prototipus de “l’anti-diva”. Rebutjava les guerres i tota mena de violència. En una entrevista de l’any 1972 expressà el seu enuig vers la guerra de Vietnam.

Una de les primeres valoracions de la seva obra és de l’any 1958. L’articulista Mylos, pseudònim de Sebastià Gasch (1897-1980) en la revista En el taller de los artistas escriu: “Su obra parece robustecer las teorias de Taine, el cual pretende que los factores que determinan la producción individual son, entre otros, los medios en que vive el artista. Sitges ha dejado una huella muy profunda en la obra de Ferrer”.

Tarzan (1964) diu: “La característica de su pintura es la poesia y la solidez. Pinta figura y retrato con mucha psicología”. Rafael Casanova l’any 1972 comentava l’exposició que Ferrer havia fet al Saló Blau de Maricel de Sitges i remarcava “l’equilibri entre la línea i el color”. I Teresa Castany Roma, en el fullet de presentació de l’exposició antològica de 1995-96 (22 de desembre-7 de gener) feta al Centre Cultural Joan Maragall-“l’Escorxador” de Sitges, la defineix com “la dona impregnada de calidesa humana” i la seva obra una “vivificant pintura”. I fa una bona valoració de l’evolució de la seva pintura: “En la primera etapa hi ha un control del color, tons i colors esmorteïts, un exemple seria “l’autoretrat” de 1961. En les obres més recents hi trobem una explosió cromàtica que traspua positivisme i il·lusió. Una de les seves característiques és la figura humana, de rostres inquietants i transmet situacions i sentiments intrínsecs de la naturalesa humana”.

L’Obra

Va participar en més de seixanta exposicions i concursos de pintura de Barcelona, Beverly Hills (California), Florència, París, Sitges, Tarragona i Vilafranca del Penedès.

Participà en diferents edicions del Premi Sant Jordi, de la Fundació Ynglada-Guillot del Reial Cercle Artístic de Barcelona i el Premi Internacional de dibuix Joan Miró organitzat pel Cercle artístic de Sant Lluc .

Té obra arreu del món (Veneçuela, França, Itàlia, Alemània, Califòrnia, Suïssa, Àfrica del Sud, Uruguai, Gran Bretanya, Bèlgica, Rússia, Andorra i Espanya.

La seva primera exposició fou l’any 1950 a la Galeria Syra de Barcelona (exposició col·lectiva) i la primera individual l’any 1953 a Argos (Barcelona). Aquest mateix any exposà a Sitges i ho seguí fent durant força anys. L’any 1963 l’artista cedí una obra seva de l’exposició a l’Ajuntament.

Com a sòcia del Cercle Artístic de Barcelona va prendre part en totes les exposicions col·lectives des de 1958.

L’any 1946 pintava el banderí de la colla sardanista Poncelles Sitgetanes.

El 18 de setembre de 1954 s’inaugurava la Creu de Sant Isidre, un dels turons simbòlics de la vila de Sitges. L’Agrupació Excursionista Amunt en va ser la impulsora. Teresa Ferrer hi col·laborà amb la terracota de Sant Bernat.

El 1958 pintà cinc quadres a l’oli per a la capella del Sagrament de l’església parroquial de Sitges. L’articulista Mylos els valorà com “una bona composició, l’harmonia i la força i delicadesa del color viu i transparent “ (anys després van ser retirats).

El 1968 va pintar els decorats de l’obra teatral Historias para ser contadas d’Oswaldo Dragun (dramaturg argentí), representada al Prado pel Teatro Experimental de Sitges (T.E.S.) i patrocinada pel Club de Mar de Sitges. I el mateix any féu les dues nadales del Prado. I el 1972 restaurà els esgrafiats de la façana del Casino Prado suburense, obra del seu pare, Agustí Ferrer Pino.

I el 1980 pintà el retaule del Roser per a l’església parroquial d’Ulldemolins.

I els plafons del cimbori del cambril del santuari de Loreto també a Ulldemolins l’any 1981. I per a l’ermita romànica de Sant Bartomeu (Ulldemolins) un magnífic retaule del sant. (Surià, 2003).

També restaurà la pintura del timpà de la porta de Santa Caterina de l’església parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges d’Arcadi Mas i Fontdevila, actualment desapareguda.

El 1977, any del centenari del casino Prado, va fer el dibuix commemoratiu de la Penya Filatèlica de l’entitat.

---

Bibliografia:
Documentació de la familia Serra Ferrer
Casanova, “Hora Cero”, L’Eco de Sitges, 1972
Diccionari Rafols de artistas de Catalunya y Baleares: compendio del siglo XX. Editorial: Diccionari Ràfols, S.L, 2006
Domínguez Joaquim, Entrevista 1981, doc familiar, traduït al català.
Fiesta Mayor de Sitges 1974, Programa del Casino Prado Gráficas Puig.
Lago Montserrat, L’Eco de Sitges del 8 d’abril de 2011
Moncasi David, l’Eco de Sitges, núm. 5380 del 16 de desembre de 1995.
Surià Jordi, “la meva columna” L’Eco de Sitges, 10 de maig de 2003.
Tarzan, (Francisco Martínez), L’Eco de Sitges, 8 de març de 1964.