Aquesta pàgina pertany a
La memòria de les cases.
Fes clic aquí per a més informació »

María de la Luz Uribe i Fernando Krahn

María De La Luz Uribe (1936-1994) i Fernando Krahn (1935-2010), ambdós xilens de naixement però sitgetans d’adopció des que arribaren l’any 1973 després de fugir de la dictadura del seu país. Crearen junts una trentena de llibres per a nens d’un humor subtil i intel·ligent. Treballaven plegats, ella amb les paraules, i ell amb les imatges. Com a parella creativa van rebre el premi Apel·les Mestre el 1982, l’Austral el 1987 i el 2000, el Premi Trinitat Catasús de Sitges. Fernando va fer col·laboracions en publicacions periòdiques europees, va il·lustrar El fuet de cent cues (1988) del poeta Joan Brossa i El color de la ciència (1990) del poeta sitgetà David Jou. L’abril de 1994 es presentava al Saló d’Or de Maricel el llibre “Dramagrama”, de Fernando Krahn, un recull de les seves millors col·laboracions al dominical de La Vanguardia. En el terreny de l'animació fou autor del curtmetratge El crimen perfecto (1976) i de la sèrie Dramagrama de Televisió de Catalunya (1992).

María de la Luz Uribe i Fernando Krahn

María de la Luz Uribe (1936-1994) i Fernando Krahn (1935-2010), ambdós xilens de naixement però sitgetans d’adopció des que arribaren l’any 1973, després del cop militar al seu país, van arribar a Sitges per suggeriment de l'artista catalana Roser Bru, que per la seva banda, havia arribat a Xile com a refugiada republicana.

A Sitges tenien una casa de tres pisos, alta i estreta al carrer de Sant Gaudenci, de tots coneguda per la gran bignònia que s’aboca al carrer. Des del terrat de dalt de tot es divisaven els sostres del poble i un tros de mar; a baix, un pati ple de plantes on es passejava una gata i hi jugaven tres criatures. Era una gran família unida per l’amor, l’art i l’enginy. "Érem els cinc, sempre, tot el temps" diu Matías, un dels fills.

Fotografia de 1965

En aquesta casa tenien lloc animades reunions d’artistes i intel·lectuals. Al principi, sobretot xilens i llatinoamericans que van anar arribant durant la dècada per motius polítics, i amb el pas del temps es van anar afegint amics i coneguts catalans d'altres procedències.

Fotografia de 1990

Els llibres infantils de María de la Luz i Fernando conten històries en vers d’humor subtil, amb personatges amables i que es fan estimar. Per les seves divertides activitats d'animació a la lectura, realitzades com a parella, al poble de Sitges són recordats amb especial afecte pels nens que anaven a l'escola o acudien a la biblioteca durant els anys vuitanta. María de la Luz també va fer classes de teatre a les escoles, introduint els adolescents al fascinant món dels personatges de la Commedia dell'Arte.

A Las cosas del salón, llibre creat per tots dos, figura la següent biografia en vers, escrita per María de la Luz:

Dibuja humorístico,
le gusta lo plástico,
no es nada gimnástico,
come lo que hay.
Es chileno auténtico,
pero catalanístico:
Sitges, su habitáculo,
es Fernando Krahn.

Su mujer, María
de la Luz Uribe,
no pinta, escribe
y lee y recibe
visitas si hay.
Chilena, reside
en Sitges, y vive
con Fernando Krahn.

 

María de la Luz fou col·laboradora de Pablo Neruda, assagista de l’obra de C. Pavese, traductora, escriptora de contes infantils, gestora del Festival de Teatre de Sitges a l’època de Ricard Salvat, aquest encomanà a Fernando un any el cartell del Festival.

Crearen junts una trentena de llibres per a nens d’un humor subtil i intel·ligent. Treballaven plegats, ella amb les paraules, i ell amb les imatges.

Ella era tranquil·la, pausada, de poques i intenses paraules; ell, en canvi, era inquiet, nerviós, conversador, mestre en la ironia de bisturí que transmetia als dibuixos i a les bandes, que en realitat constitueixen el compendi de la seva manera de veure el món. María de la Luz sempre amb una idea de fons en els seus contes, reflexiva i irònica també. Segons ella, aquesta fou la clau de l’èxit de la seva obra i de la seva felicitat. Es complementaven molt bé, sense recels. Periòdicament la parella visitava els nens de les escoles per a llegir-los contes i, plegats, “sentir su amor, que està basado en el común amor por la palabra”.

Visita a una escola

Entre els títols catalans Amb el cor a la boca, Amb la pell de gallina, Amb un fil de veu, El primer ocell de Bequet-Bequiu, La senyoreta Amèlia, El Viatge i El vol d'Agnès. Com a parella creativa van rebre el premi Apel·les Mestre el 1982, l’Austral el 1987 i el 2000, el Premi Trinitat Catasús de Sitges.

María de la Luz moria l’estiu de 1994. El dia 8 de setembre li feien un homenatge pòstum al Saló d'Or de Maricel. Hi intervingueren, entre d'altres, Anna Barrachina, Joan Brossa, David Jou, Daniel Giralt-Miracle i Vinyet Panyella. Conduí l'acte el periodista Pedro Palacios.

La recordaren amb articles a L’Eco de Sitges els amics, els companys de Ràdio Maricel, on acudia cada divendres a fer tertúlia. Ramon Buckley en destacava la bellesa d’ultramar, els altres la seva capacitat per transmetre serenor i per trobar sempre els mots justos, i mai li varen sentir dir una paraula més altra que l’altra, ni bescantar res de ningú, fos quin fos el tema. Recordaven que parlava amb la mateixa propietat que escrivia, matisant les frases sense esforçar-se.

María de la Luz va escriure molt, més del que publicà. Després de la seva mort, Fernando trobà desenes de quaderns i carpetes amb els seus diaris de vida, les seves reflexions i extraordinària poesia. Diu Fernanda, la seva filla: “Mi madre, en fin, no era sólo “la mamá”, o la autora de innumerables libros infantiles, muchos de ellos salpicados de un muy especial sentido del humor, sino también esta otra persona, que desde su primera adolescencia se encerraba en sí misma para plasmar su arraigado sentido trágico de la vida en poemas de una inusual madurez.”

La carrera de Fernando inclou facetes diverses, des de col·laboracions en publicacions de tot el món (entre elles International Herald Tribune, Die Zeit, De Telegraaf, Stern i La Repubblica), allí aparegueren les seves Krahnologías i els seus Dramagramas, una vasta obra que es va exhibir el 1995 al Museo de Bellas Artes de Santiago. Il·lustrà els articles que Llorenç Gomis Sanahuja escrivia cada dilluns a La Vanguardia als anys vuitanta. Durant tres anys una vinyeta seva il·lustrava la secció de Rubén Adrián Valenzuela a L’Eco de Sitges “En corral ajeno”.

Va il·lustrar nombrosos llibres. L'any 1988 va publicar el llibre d'artista El fuet de cent cues amb el poeta Joan Brossa. Són uns dibuixos extraordinaris, un bestiari inclement, un retrat agut i penetrant de la societat, s’hi podia veure una àcida crítica a la dictadura.

El fuet de cent cues

En el terreny de l'animació fou autor del curtmetratge El crimen perfecto (1976) i de la sèrie Dramagrama de Televisió de Catalunya (1992). En el marc del Festival Internacional de Cinema Fantàstic va rebre una Menció especial per aquell curtmetrage. L’abril de 1994 es presentava al Saló d’Or de Maricel el llibre “Dramagrama”, de Fernando Krahn, un recull de les seves millors col·laboracions al dominical de La Vanguardia. El seu humor més negre per la càrrega de denúncia social que comportava.

El 1990 es publica el recull El color de la ciència, el llibre segurament més sitgetà car fou a quatre mans, entre Fernando i David Jou. Després el 2004 se’n va fer una exposició a la biblioteca Santiago Rusiñol.

Exposició "El Color de la Ciencia"

Aquest mateix any participava Fernando en una exposició d’il·lustradors de Sitges organitzada pel Retiro. I al cap de dos anys es va fer una exposició antològica de la seva obra. El 2011 es publicava un DVD amb els “cuentos animados”.