Aquesta pàgina pertany a
La memòria de les cases.
Fes clic aquí per a més informació »

Nissaga Roig

La posició benestant de la família, viticultors, va permetre als seus membres dedicar-se a l’art i a l’escriptura. Joan Roig s’establí a Sitges a partir de 1878, fou el fundador de l’Escola Luminista, junt amb Mas i Fondevila i Joaquim de Miró. Emerencià estudià molts aspectes de la marina catalana i donà la seva col·lecció als museus de Sitges. Josep va compaginar la seva vocació mèdica amb la seva passió per l’escriptura de novel·les.

Nissaga Roig

El pintor Joan Roig Soler (1852-1909) va néixer a Barcelona però era fill d’una família benestant originària de Sitges. Els pares havien mort el 1854 a causa de l’epidèmia de còlera, per això se’n va fer càrrec l’àvia materna. Abandonà la carrera de Medecina per dedicar-se a la pintura, afició que ja tenia el seu pare. Ell, però, en féu la seva vida. Fou deixeble de Modest Urgell, entre altres.

Molt vinculat a Sitges des de 1878 quan decidí instal·lar-se a la vila, a la casa pairal, per pintar després d’haver viatjat a París i Roma per estudiar. El 1880 es casà amb Josefa Raventós Robert (natural de Port au Prince, on havien migrat els pares i cosina del Dr. Robert). Aquell mateix any convidà el seu amic Mas i Fondevila a Sitges just tornat dels seus estudis a Itàlia, el qual també decidí quedar-se al poble a pintar. Junts inauguraran la coneguda Escola Luminista, contrapunt i contrapès de l’Escola d’Olot.

Caracteritzada aquesta nova escola per preferir la pintura à plein air i els paisatges en els quals, evidentment, la llum de Sitges n’era la protagonista principal. A la seva proposta pictòrica s’hi sumaren altres artistes locals com Antoni Almirall, Joaquim de Miró o Joan Batlle Amell.

Els Roig visqueren a Sitges fins al 1884, al carrer de les Parellades núm. 22, després passaven els estius al passeig de la Ribera núm. 26. Segons el cadastre de 1892, aquesta casa ja no era propietat de la família. El pintor havia decidit marxar i buscar nous escenaris per a la seva pintura. A més a més, l’economia familiar començava a minvar i ja no podien mantenir tantes cases. A Sitges van néixer els dos fills de la parella, Emerencià i Josep.

Emerencià Roig Raventós (1881-1935), escriptor, col·leccionista i farmacèutic, la seva delicada salut l’obligà a deixar la professió i a vendre la farmàcia. A partir d’aleshores i fins a la seva mort es dedicà exclusivament a l’estudi de la marina catalana.

Autor de set llibres de tres temàtiques ben diferenciades, d’àmbit general: La pesca a Catalunya (1926) i La marina catalana del vuitcents (1929). Els vocabularis: Vocabulari de l’Art de la Navegació i de la Pesca (1924), Vocabulari de la pesca (1926) i Col·lecció de termes recollits en una terrisseria de Blanes (1925).

Finalment tindríem els llibres d’àmbit local: Blanes marítim (1924), antologia d’articles apareguts prèviament a la revista Recull; i Sitges dels nostres avis (1934), la seva aportació més important a la historiografia sitgetana.

L’escriptor, resident llavors a Barcelona, patí un atac de nostàlgia que el portà a escriure aquest preciós llibre per a la lectura. Aquesta obra és, en part, una recopilació dels articles publicats a El Eco de Sitges entre 1922 i 1927. Consta de trenta-quatre capítols i és un autèntic fresc de la vida sitgetana de la segona meitat del segle XIX, tot i que no es basa en documentació d’arxiu. Al llibre apareixen clarament reflectits els tres elements que caracteritzen la totalitat de la seva obra: l’extraordinària tasca com a compilador oral, la seva traça com a dibuixant i el seu llenguatge directe i ple d’amenitat.

A part d’escriptor i dibuixant –ell mateix il·lustrava els seus estudis magníficament—, va excel·lir com a modelista i col·leccionista de vaixells en miniatura. A la seva mort, el seu germà oferí la seva col·lecció marinera al poble de Sitges amb l’objectiu de crear un Museu Marítim.

Josep Roig Raventós (1883-1966) va estudiar Medicina amb el seu oncle, el Dr. Robert, entre altres professors. Des de molt jove combinà la professió mèdica amb la vocació literària, dues activitats que l’apassionaven per igual i per les quals seria repetidament guardonat. Publicà nombroses monografies científiques i d’higiene social; com a escriptor esdevindria un dels autors més llegits de Catalunya en el període d’entreguerres, i les seves obres, inscrites clarament dins el naturalisme, serien reeditades i traduïdes a diversos idiomes. Començà publicant narracions a la revista Joventut i a altres publicacions periòdiques des de 1901.

Com a escriptor es donà a conèixer amb el drama Vaga (1907), tanmateix aviat es decantà per la narrativa. Començà amb tres volums de contes: Infantívoles (1919), Argelaga florida (1919) i Ànimes atuïdes (1921). El 1923 apareix la seva primera novel·la L’ermità Maurici –premi Fastenrath 1924—, seguiren deu novel·les més i encara un altre recull de contes: L’encís de la mar (1920), Flama vivent (1924), Montnegre (1926), Nuvolades (1928), Sang nua (1929), Esbarzer (1930), Celístia (1932), etc. fins 1961. Col·laborà també en la premsa local sitgetana amb una vintena de narracions. El 1983 la segona biblioteca de Sitges rebia el seu nom.

Tots tres moriren a Barcelona on vivien normalment.


Bibliografia:
Roland Sierra (1998). Diccionari biogràfic de sitgetans.
Montserrat Esquerda (2013) dins Història de Sitges, volum IV.