Nissaga Soler
Josep Soler Cartró (1850-1938), ebenista de professió i músic d’afició, fundà i dirigí el setmanari L’Eco de Sitges (1886), succeït en la seva direcció per Josep Soler Tasis (1876-1955), Josep Manuel Soler Soler (1921-2016), autor també de lletres de caramelles i dues sardanes, i Josep i Ramon Soler Fernández (1956-2018), com tots els seus ancestres, va ser un actiu militant del sitgetanisme que expressava implicat en múltiples manifestacions populars. El setmanari va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 2011.
Nissaga Soler
La clau són les paraules
Diuen que la nissaga Soler de Sitges es remunta fins al segle XV. No anirem tan lluny, sols fins a mitjans del segle XIX, quan un jove sitgetà, fill de mariner però ebenista de professió i músic d’afició, decideix crear la tercera publicació periòdica sitgetana, ens referim a Josep Soler Cartró (1850-1938). Havia començat la seva carrera periodística a la Revista Suburense el 1877, la qual sols tingué un any de vida. També fou corresponsal sitgetà de la Renaixença barcelonina.
El primer número de El Eco de Sitges sortí l’1 de març de 1886 però encara no s’imprimia a la casa, no serà fins a l’11 de març de 1888, quan ja disposaven de les màquines necessàries. Començà com a revista quinzenal amb el subtítol: Defensor de los intereses morales y materiales de esta villa, i ha volgut ser sempre “reflex de la vida i mirall de Sitges”, en paraules de Sempronio. Ha tingut diverses seus, la del carrer de Bonaire núm. 6 potser és la més emblemàtica.
A més de dirigir el setmanari, Soler escriví moltíssims articles sobre temes sitgetans, “costums perduts” de 1908 a 1915 que signava amb diferents pseudònims, publicat el 1995.
També articles sobre temàtica religiosa i de propaganda turística i cultural. Aquests articles foren recollits en el volum Geografia i guia de la vila de Sitges (1980). Just abans de morir deixà escrit una mena de testament polític, periodístic i sentimental referit a la seva última etapa com a regidor i persona implicada en la vida pública i política: “Mi actuación sitgetana”. D’ell foren moltes iniciatives en favor de Sitges: va promoure les primeres cases obreres, va fer plantar el pinar de la Ribera, va aconseguir la urbanització de la Punta, etc. Amb altres col·laboradors, va crear el Patronat de la Vellesa.
El seu fill, Josep Soler Tasis (1876-1955), havia començat molt jove a treballar al setmanari i s’hi dedicà tota la vida. Va escriure el seu primer article el 1897 i en seguiren molts més, sovint amb pseudònims, com era tradició del setmanari, tant dels directors com de molts col·laboradors. Fou “corresponent” (així en deien a l‘època dels corresponsals) de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, autor d’opuscles i conferències, ocupà càrrecs en els organismes de la vida judicial. Per tot plegat fou nomenat Fill Predilecte de Sitges el 1955. També escriví un parell d’obres de teatre, Poms de Flors (1898) i Amors perduts (1899). Al 1915 vivien les dues generacions al carrer de Sant Bartomeu núm. 2 on a més tenien la impremta.
La tercera generació porta el nom de Josep Manuel Soler Soler (1921-2016). Com el seu pare, dedicà tota la seva vida professional al setmanari i a la impremta, en exclusiva. L’obrí a tots els col·laboradors que li oferien els seus articles, sense cap mena de discriminació. Amb ell L’Eco de Sitges aconseguí el màxim de pàgines, per exemple 68 per la Festa Major de 2002, molt lluny de les quatre inicials del seu avi. Sota la seva direcció, el setmanari es catalanitzà progressivament.
De les seves aficions, escriure lletres per a caramelles potser és la més coneguda, des de 1943 fins 2009, moltes musicades pel mestre Gabriel Pallarès del Retiro; tot i que també va formar part de la colla de Caramelles de l’Schola Cantorum que va recuperar-les en uns temps difícils com fou la postguerra.
També va escriure sardanes, musicades per Jordi Pañella i cantades per la colla del Patronat, actualment Caramelles Sitgetanes: una es diu “Primaveral”, de l’any 1964, i l’altra, “El carrer d’en Bosc”, dels anys vuitanta.
A Josep M. Soler el seguiren en la tasca de dirigir la impremta i el setmanari els seus fills Josep i Ramon a partir de mitjans anys noranta malgrat no faltar diàriament al seu despatx per continuar fent allò que sabia fer, escriure, corregir i atendre tothom que visitava les oficines del carrer de Bonaire núm. 6, fins que la malaltia li ho impedí. El 1996, coincidint amb el 110 aniversari, es perd el subtítol de la capçalera que havia passat de “revista quincenal defensor de los intereses morales y materiales de esta villa” a “setmanari d’informació local, art, literatura i turisme”. Per aquesta llarga trajectòria, el dia 28 d’abril de 2011 la família Soler va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya de mans del president Artur Mas.
Ramon Soler Fernández (1956-2018), com tots els seus ancestres, va ser un actiu militant del sitgetanisme que expressava implicant-se en múltiples manifestacions populars. Exercir de pendonista de Sant Bartomeu l’any 2017 va ser la culminació d’una vida dedicada al setmanari i a les tradicions populars que estimava amb passió: casteller, diable, falcó, portant de l’Àliga, Carnestoltes, president de la comissió de Festa Major, president de la comissió de Carnaval, autor de predicots i versos del Ball de diables, lloro del Quinto nadalenc i carnavaler del Retiro, l’entitat per antonomàsia de la família Soler. I encara una darrera tasca, els darrers anys va exercir junt amb la seva família d’ermità del santuari de la Mare de Déu del Vinyet. Aquests són, doncs, els tres elements que el defineixen la seva trajectòria més vital: impressor, cristià i sitgetà de soca-rel.
Ell va haver d’afrontar el 2013 el repte de garantir la continuïtat del setmanari amb una sèrie de canvis difícils però necessaris. Gràcies a la seva empenta i determinació, L’Eco continua arribant cada divendres a les mans dels seus lectors.
També articles sobre temàtica religiosa i de propaganda turística i cultural. Aquests articles foren recollits en el volum Geografia i guia de la vila de Sitges (1980). Just abans de morir deixà escrit una mena de testament polític, periodístic i sentimental referit a la seva última etapa com a regidor i persona implicada en la vida pública i política: “Mi actuación sitgetana”. D’ell foren moltes iniciatives en favor de Sitges: va promoure les primeres cases obreres, va fer plantar el pinar de la Ribera, va aconseguir la urbanització de la Punta, etc. Amb altres col·laboradors, va crear el Patronat de la Vellesa.
El seu fill, Josep Soler Tasis (1876-1955), havia començat molt jove a treballar al setmanari i s’hi dedicà tota la vida. Va escriure el seu primer article el 1897 i en seguiren molts més, sovint amb pseudònims, com era tradició del setmanari, tant dels directors com de molts col·laboradors. Fou “corresponent” (així en deien a l‘època dels corresponsals) de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, autor d’opuscles i conferències, ocupà càrrecs en els organismes de la vida judicial. Per tot plegat fou nomenat Fill Predilecte de Sitges el 1955. També escriví un parell d’obres de teatre, Poms de Flors (1898) i Amors perduts (1899). Al 1915 vivien les dues generacions al carrer de Sant Bartomeu núm. 2 on a més tenien la impremta.
Bibliografia:
Commemoració del Centenari de L’Eco de Sitges. 1986.
Montserrat Esquerda (2000). La ciutat del record. Ramon Nadal editor.
Roland Sierra (1998). Diccionari biogràfic de sitgetans. Ajuntament de Sitges.