Discurs amb motiu de la inauguració de l'exposició ‘Sitgetans als camps nazis. De Sitges a l’horror dels camps de concentració’
En primer lloc, felicitar als historiadors del Grup d’Estudis Sitgetans per la important tasca de recerca feta per recuperar aquest fragment de la història.
El seu treball ha permès documentar el número de sitgetans deportats als camps de concentració. Inicialment eren 6 dels que hi havia constància. Amb les investigacions del GES el número s’amplia a 11 i deixen una porta oberta a que aquest número es pugui ampliar en el futur.
Agrair també la col·laboració de l’Amical de Mauthausen i d’altres camps de concentració que han ajudat a construir el puzle en forma de relat que avui presentem.
També, i de forma molt especial, el meu més sentit agraïment a les famílies que han aportat tot el que els hi ha estat possible, tot i que el record remogués velles ferides amb les que segurament han viscut i viuran per sempre.
Era un deute històric, recordar no només les biografies dels sitgetans deportats sinó també homenatjar les famílies que van patir en la distància la desinformació, el dolor i la frustració per no saber què li passava als seus pares, fills o germans. Per tots ells i per a totes les famílies, aquesta humil exposició que repassa aquesta història construïda a pedaços, a partir de documentació històrica recuperada i també de fotografies i altres elements personals com les cartes que els deportats feien arribar als seus éssers estimats.
L’holocaust és un episodi terrorífic de la història de la humanitat i és precisament per aquest motiu que no s’ha de girar la mirada. Tot al contrari és important recordar què va passar per evitar que es torni a repetir.
És el nostre deure com a societat i aquesta exposició ha servit a moltes famílies per descobrir què van viure realment els seus familiars. En altres casos, com el meu personal, el meu tiet avi, Joan Abella Bel, també present en aquesta mostra, va ser una de les persones deportades i va tenir la sort de ser un dels que va poder tornar a casa després d’aquest trist capítol. Una experiència indesitjable que el va marcar per sempre i de la que mai vam poder fer un dibuix tan global com el que avui se’ns presenta en aquesta mostra.
El recorregut de l’exposició no deixa indiferent. Si la cultura ha de despertar sentiments, aquesta mostra és la màxima expressió. Crec que comparteixo amb molts de vosaltres la incomprensió de com el món, la societat, va arribar a punts tan extrems. Passejar entre aquestes parets, eriça la pell pel terror i la por imposada en aquells temps i ara recordada en textos i en imatges d’una cruenta i dolorosa realitat.
Com he dit era un deute i és un homenatge que no podíem obviar, pel valor que donem des del Govern a la memòria històrica. I aquesta mostra serà un petit apunt que culminarà amb la instal·lació de les llambordes que recordaran aquests onze valents sitgetans.
Moltes gràcies
Aurora Carbonell i Abella
Alcaldessa de Sitges