A Soldevila el recorden com l’home de nas gran, de silueta afinada i una certa elegància de bon to. Diuen que tot ho feia, tot ho sabia fer, sense estridències de cap mena. Amic de Pere Jou, puntualment Soldevila es va fer col·laborador del setmanari sitgetà. I el seu germà gran, l’historiador Ferran Soldevila, va escriure una lletra de caramelles per al Retiro. Es tracta d'una americana de nom "Lluny", musicada pel mestre Gabriel Pallarès l'any 1935 i estrenada durant la Pasqua d'aquell mateix any, és una de les més cantades.

Aquí els sorprengué l’esclat de la revolta militar del 1936. “El fill i la filla van anar a treballar per als milicians i algú confiava que potser la intervenció d’en Soldevila podria posar fi a aquesta qüestió tan desagradable”, recorda Quima Caballol.1 Es refereix al fet que els feien treballar també els diumenges, les noies a l’hospital a netejar i els nois a la platja a omplir sacs de sorra. La seva casa va ser saquejada.

La relació de Soldevila amb el poble venia d’enrere, havia participat en la Festa de la Poesia de 1918 i havia guanyat un premi en la secció Conte literari. Als anys vint les seves obres teatrals eren representades al Prado amb molt d’èxit. El trobem també en l’homenatge a Santiago Rusiñol de l’any 1926, quan s’uniren modernistes i noucentistes en un mateix sentiment, la defensa de l’Art per damunt d’ideologies.

El primer article que li trobem a L’Eco de Sitges és de 1928, “Els mosquits i la literatura”, i el 1934 un altre dedicat a Joaquim Sunyer. Va ser llavors que va portar el poeta francès Paul Valéry a Sitges de visita, després d’una conferència a Barcelona organitzada pel Conferentia Club.

L’any 1933 Soldevila va escriure l’article més recordat i comentat pels sitgetans interessats a millorar l’esdevenir del poble (Puig, Sierra, Morando), “Si jo fos alcalde de Sitges”, proclamava a les pàgines de La Publicitat aquell noucentista modèlic, “aquell promotor cultural que va participar fervorosament a civilitzar la seva època sense treure’s els guants de seda que el protegien del contacte amb la brutícia i la realitat”, com el va descriure Ponç Puigdevall. Un article escrit des de la llibertat del visitant assidu deslligat de compromisos i que parla sense embuts a l’hora de criticar. Però també tenia articles dedicats a lloar el poble, per exemple un de 1958 publicat a El Mundo de l’Havana, “Los Claveles de Sitges” on diu: “Sitges posee una cualidad preciosa: tiene carácter; lo tiene y lo conserva, a pesar de su peligroso éxito. La multitud internacional que la invade casi todo el año no ha podido destruir su fisonomía originaria, no ha borrado sus rasgos genuinos.” I encara un altre article localitzat per Ramon Planes i reproduït en part al Llibre de Sitges i dedicat a Francesc Armengol i al seu projecte de Terramar que volia que fos Atenes i Niça refoses: “De vez en cuando, no obstante, nuestra mirada descubre un acierto individual y, de tarde en tarde, un intento de dignificación colectiva. Todo esto se me ocurría paseando por el incipiente jardín de Terramar en término de Sitges. Dios quiera que sus directores –Martino, Utrillo— puedan canalizar, como Dios manda, los entusiasmos del señor que inopinadamente experimenta el deseo de edificar una torre.”

El diumenge 27 de març de 1949 era a la Biblioteca Santiago Rusiñol a dos quarts d’una del migdia per a fer una conferència que consistí en la lectura i comentari d’alguns fragments de les memòries que acabava de publicar, Del llum de gas al llum elèctric.

Uns anys més tard, com a responsable del llibre Bellesa de Catalunya (1956), hi antologà un text de Ramon Planes del seu Llibre de Sitges per a il·lustrar el capítol sitgetà.