Aquesta pàgina pertany a
La memòria de les cases.
Fes clic aquí per a més informació »

Miquel Utrillo Morlius

Barcelona 1862 - Sitges 1934

Miquel Utrillo Morlius (1862-1934), enginyer i crític d’art, pintor, il·lustrador, activista cultural, juntament amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas es converteixen en els forasters més influents de l’esdevenir sitgetà del tombant de segle XIX-XX. Les seves obres abasten l’àmbit català i sitgetà, des dels jardins de Terramar fins al Palau de Maricel. Creà un estil arquitectònic sota l’empara noucentista caracteritzat per la simplicitat i l’adaptació de “vells instints/estils a bells indrets”. Un visionari del futur turístic de Sitges representat en un quadre de 1895. Premonitori també un altre article de 1927 on va fer una clara aposta pel turisme en temporada d’hivern a Sitges, gràcies al seu microclima tan benigne.

Visqué en aquesta casa des de 1915 fins a 1921 quan ja era casat amb Lola Vidal.

Miquel Utrillo Morlius

Barcelona 1862 - Sitges 1934

“Adaptar vells instints/estils a bells indrets”

El barceloní Miquel Utrillo Morlius (1862-1934), enginyer i crític d’art, pintor, il·lustrador, activista cultural, etc. es formà viatjant i estudiant fora, entre Europa i Amèrica.

Es relacionà amb Sitges per l’amistat que tenia amb els pintors Santiago Rusiñol i Ramon Casas, tots tres es convertiren en els forasters més influents de l’esdevenir sitgetà del tombant de segle XIX-XX.

Utrillo arribà a Sitges de la mà de Rusiñol el juny de 1895 procedents tots dos de París. Conten que només arribar es va enamorar d’una sitgetana d’ulls negres i de setze anys. No s’hi pogué casar fins al 1912, llavors Lola Vidal Ribot (1878-1932) era vídua i tenia un fill.

Només arribar ja el trobem implicat en el projecte de reforma d’un cafè de la Ribera que serà rebatejat com a Cerveseria del Cau Ferrat tot pintant el quadre “Sitges del pervindre”, on situà un turista amb salacot i una guia a la mà, recurs que explicità en un article a La Vanguardia de final d’any, “España vista por un extranjero. De Barcelona a Madrid”, on un periodista saxó viatja per Espanya amb una guia molt voluminosa: Großer illustrirter Führer durch Spanien und Portugal (1892) i està molt interessat en una població que, segons la guia, està situada a 42 km de Barcelona, té 3.500 hab. i és famosa per les seves dones, considerades les més guapes de Catalunya. Presentà una ficció però la guia és real, existeix.

Un altre article premonitori és “El porvenir de Sitges” de 1927, on fa una clara aposta pel turisme en temporada d’hivern a Sitges, gràcies al seu microclima tan benigne.

A partir d’aquí la relació amb Sitges abastarà tots els àmbits: dissenyarà els jardins de la ciutat-jardí de Terramar (1918), engegarà revistes, col·laborarà en múltiples actes culturals, escriurà articles, pintarà, però l’obra més important serà el disseny i direcció de la transformació del vell edifici de l’hospital medieval i unes quantes cases de pescadors en Palau Maricel.

Utrillo va fer realitat el somni d’aquell americà, Charles Deering, que havia arribat a Sitges el setembre de 1909 de la mà de Ramon Casas, s’enamorà de la casa-taller de Rusiñol i el volgué imitar i superar. Projectà un palau ple d’obres d’art de tots els temps, una mena de museu d’art hispànic i universal. Per a construir-lo comprà l’antic hospital dels pobres i unes quantes cases adjacents. I per a no deixar el poble sense atenció, comprà també la Pedrera d’en Sans i hi va fer construir un nou hospital amb tots els serveis dels segle XX.

Per al disseny de la casa-palau-museu de l’americà, Utrillo utilitzà la mateixa tècnica i tàctica que havia iniciat Rusiñol, “adaptar vells instints/estils a bells indrets”, és a dir, aprofità materials artístics de la desamortització i els resituà a Maricel. Així trobem peces provinents de Salamanca, Raixa, Andorra, Balaguer, etc. El nom l’inspirà una obra de teatre d’Àngel Guimerà que havia fet furor entre el públic català el 1888, Marycel. Les obres duraren de 1910 a 1917 i hi treballaren artesans del poble i vinguts expressament de fora, com per exemple l’escultor Pere Jou, autor dels capitells i les gàrgoles, o el pintor J. M. Sert. L’amistat i les relacions entre Deering i Utrillo duraren fins al 1921, quan l’americà decidí marxar i endur-se totes les seves col·leccions d’art.

Abans, però, la nova parella Utrillo-Vidal s’havia casat al monestir de Sant Benet de Bages el 1912, llavors propietat de la família del pintor Ramon Casas. Aquest els féu un regal molt especial, el retrat de Lola a la Ribera amb la Punta de fons. Un magnífic quadre que ara llueix a la col·lecció del museu de Maricel. I l’americà els cedí la casa adossada al palau, amb entrada per la Plaça, ara seu de la Biblioteca Santiago Rusiñol.

Utrillo dissenyà la casa al més pur estil noucentista de Maricel, és a dir, hi predomina la simplicitat i, alhora, els materials de qualitat que li donen sensació de solidesa. De la façana en destaquen els esgrafiats de les finestres de tipus renaixentista amb àngels, escuts, l’any i les inicials de l’ocupant de la casa: MU, 1915; la gran porta d’entrada amb arc adovellat i al segon pis –seguint les solucions de l’arquitectura popular catalana del segle XVI—, s’hi obre una galeria de finestres d’arc de mig punt. En aquesta casa van viure fins al 1921, quan l’americà decidí marxar li reclamà la propietat. Llavors la parella i els seus dos fills se n’anaren a viure al c. de Sant Pau núm. 1 on podeu observar un capitell de l’escultor Jou que representà el casament. A sobre hi anava una escultura de sant Pau perduda durant els saquejos de l’inici de la revolta del 1936.

L’artista polifacètic també fou soci fundador dels 4 Gats de Barcelona (1897), el centre modernista per excel·lència a la capital catalana, digne successor del Cau Ferrat de Sitges; artífex del Poble Espanyol per a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 a Montjuïc; director artístic i redactor de l’Enciclopèdia Espasa (1906-1919); director i redactor de revistes com Pel & Ploma, Forma, 4 Gats; organitzador de l’homenatge a Rusiñol de 1913, i sobretot, des de la mort de Rusiñol, tingué una intervenció decisiva en la preparació del Cau Ferrat com a museu públic, exemplificada en la Guia sumària del Cau Ferrat (1933) i la Història anecdòtica del Cau Ferrat, escrita el 1932.

Miquel Utrillo moria a Sitges el 20 de gener de 1934 d’una miocarditis. Potser se sentia massa sol, Lola havia mort dos anys abans en un desgraciat accident de cotxe al Pla del Penedès. Aquell mateix any també havia mort l’amic Ramon Casas, i Rusiñol feia tres anys també que els havia deixat.


Bibliografia:
Isabel Coll (2001). Arquitectura de Sitges 1800-1830.
Quaderns de Patrimoni de Garraf núm. 11, nov. 2009.
Guiomar Coll Coll (2002). Miquel Utrillo, un personatge polifacètic. GES-
Montserrat Esquerda (2000). La ciutat del record. Ramon Nadal editor.
Roland Sierra (1998). Diccionari biogràfic de sitgetans.