Aquesta pàgina pertany a
La memòria de les cases.
Fes clic aquí per a més informació »

Pere Jou Francisco

Barcelona, 1891 - Sitges, 1964

Pere Jou Francisco (1891 -1964) començà la seva formació com a ebenista i com a alumne de Pablo Gargallo, que el prengué com a ajudant en les obres de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. També passà per la Llotja i després de fer el servei militar, passà al taller de Carles Capdevila, el marbrista encarregat d'alguns treballs a la residència sitgetana que Charles Deering (1852-1927) es feia a Sitges, el Palau Maricel, les obres del qual dirigia Miquel Utrillo Morlius des del 1910. Aviat Utrillo s'adonà de les qualitats artístiques de Pere Jou i li encomanà els capitells de Maricel que executà entre 1915 i 1920. En va fer prop de cinquanta.

Es casà amb la sitgetana Antònia Andreu i es varen fer casa al sector del Vinyet, al popular Quartier Latin sitgetà on també hi vivien Alfred Sisquella i Joaquim Sunyer.

Jou és un escultor adscrit a l'estètica del Noucentisme, amb una obra molt particular caracteritzada per la diversitat dels materials utilitzats, la talla directa, un cànon femení particular, arcaïtzant i, pel que fa als frisos i els capitells, medievalitzant. En tant que membre del Cercle Artístic de Sant Lluc, participà de la seva proposta de renovació del llenguatge escultòric religiós des de 1915.

En la immediata postguerra Jou es dedicà a la restauració d'altars i imatges religioses i a fer de professor a l'Escola Massana (1939-1961). L'any 1951 fou especial car participà en cinc exposicions i guanyà el Primer Premi d'Escultura de Belles Arts de Barcelona, amb la qual cosa la seva obra obtingué una àmplia difusió.

La seva obra la trobem repartida arreu de Catalunya (MNAC, Museu de Montserrat, Museu Maricel de Sitges, en cases particulars, en espais públics, per exemple al Grup Escolar Collaso Gil de Barcelona, al Pavelló de la Ciutat de l'Exposició de 1929, al Parc Zoològic etc.) i alguna peça fora, al Centro de Arte Reina Sofia. La de temàtica religiosa la trobem als monestirs de Poblet, Sant Joan de les Abadesses, Montserrat, els caputxins de Sarrià, catedral de Lleida, o a la parròquia de Sant Pere de les Pruel·les. De Sitges en destaquem La Sirena (1957), els frisos del Prado (1964), l'escut de Correus (1926), el bust dedicat al doctor J. R. Benaprès (1952), el medalló dedicat a Miquel Utrillo Morlius, el lleó rampant amb l'emblema del Palau de Maricel, el rètol de L'Estrella, la làpida commemorativa del Cau Ferrat (1932), el panteó de Jaume Brassó (1923), la Mare de Déu dels Dolors (1940) i el Sant Crist (1942) de la parròquia de Sitges o la Mare de Déu del Vinyet.

Pere Jou Francisco

Barcelona, 1891 - Sitges, 1964

L'escultor Pere Jou Francisco (Barcelona, 1891 - Sitges, 1964) va néixer a la vila de Gràcia. La vocació artística potser li vingué per via genètica car el seu germà i tres cosins més també es dedicaren a l'art.

Començà la seva formació com a ebenista i com a alumne de Pablo Gargallo a l'Ateneo Obrero de Gràcia, que el prengué com a ajudant en les obres de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau.

Pere Jou treballant

També passà per la Llotja i després de fer el servei militar passà al taller de Carles Capdevila, el marbrista encarregat d'alguns treballs a la residència sitgetana que Charles Deering Barbour (1852-1927) es feia a Sitges, el Palau Maricel –al costat de la casa-taller de Santiago Rusiñol—, les obres del qual dirigia Miquel Utrillo Morlius des del 1910. Aviat Utrillo s'adonà de les qualitats artístiques de Pere Jou i li encomanà els capitells de Maricel que executà entre 1915 i 1920. En va fer prop de cinquanta.

Autoretrat, 1957

Segons el seu nét, Jou és un escultor adscrit a l'estètica del Noucentisme, amb una obra molt particular caracteritzada per la diversitat dels materials utilitzats, la talla directa, un cànon femení particular, arcaïtzant i, pel que fa als frisos i els capitells, medievalitzant. En tant que membre del Cercle Artístic de Sant Lluc, participà de la seva proposta de renovació del llenguatge escultòric religiós des de 1915.

De Gràcia a Sitges per a no moure-se'n mai més car una sitgetana li robà el cor, Antònia Andreu Mitjans. Es van casar el 1923 i es van fer casa al sector del Vinyet, al núm. 13 del c. Prat de la Riba. L'any 1925 l'escultor havia comprat al promotor de Terramar dues peces de terra a canvi de dues escultures. Inauguraren la casa el juny de 1928, posteriorment ampliada i reinaugurada el 1951. Curiosament el pintor Joaquim Sunyer s'instal·là a la finca del costat, a la masia del Viudo l'any 1922, i el pintor Alfred Sisquella també anà a viure allà a prop, per això el triangle de les tres cases es conegué com el Quartier Latin sitgetà.

L'any 1951 fou especial car participà en cinc exposicions i guanyà el Primer Premi d'Escultura de Belles Arts de Barcelona, amb la qual cosa la seva obra obtingué una àmplia difusió. En la immediata postguerra Jou es dedicà a la restauració d'altars i imatges religioses i a fer de professor a l'Escola Massana (1939-1961).

La seva obra la trobem repartida arreu de Catalunya, al MNAC, al Museu de Montserrat, al Museu Maricel de Sitges, en cases particulars, espais públics, per exemple al Grup Escolar Collaso Gil de Barcelona, al Pavelló de la Ciutat de l'Exposició de 1929, al Parc Zoològic etc., i alguna peça fora, al Centro de Arte Reina Sofia. La de temàtica religiosa la trobem als monestirs de Poblet, Sant Joan de les Abadesses, Montserrat, dels caputxins de Sarrià, catedral de Lleida, o a la parròquia de Sant Pere de les Pruel·les (amb una sèries de setze capitells i quatre frisos). Fins en cellers, per exemple Raimat de Lleida, Rondel de Cervelló i Codorniu de Napa Valley, tots tres amb diferents versions de la Mare de Déu del Raïm. A Sitges és molt abundant i emblemàtica, sobretot xemeneies, capitells i relleus per a les façanes de moltes cases sitgetanes. En destaquem La Sirena (1957), els frisos del Prado (1964), l'escut de Correus (1926), el bust dedicat al doctor J. R. Benaprès (1952), el medalló dedicat a Miquel Utrillo Morlius, el lleó rampant amb l'emblema del Palau de Maricel, el rètol de L'Estrella, la làpida commemorativa del Cau Ferrat (1932), el panteó de Jaume Brassó (1923), la Mare de Déu dels Dolors (1940) i el Sant Crist (1942) de la parròquia de Sitges o la Mare de Déu del Vinyet.

Al·legoria de Sitges, de Pere Jou i Francisco. Sitges, 1954. Pedra calcària tipus sénia tallada. Museu de Maricel, Sitges. Col·lecció d'Art de la Vila de Sitges, núm. inv. 1.013

Bibliografia:
Jou Mirabent, David (1991): L'escultor Pere Jou. Grup d'Estudis Sitgetans. Sitges.
Sierra Farreras, Roland (1998): Diccionari Biogràfic de Sitgetans. Ajuntament de Sitges. Sitges.
Esquerda Bosch, Montserrat (2000): La ciutat del record. Sitges. Nadal editor.
Ídem (2003): Sitges artístic. Sitges.
Ídem (2001): "L'escultor Pere Jou a les Terres de Lleida" (tres articles publicats a L'Eco de Sitges: 24 de novembre, 1 de desembre i 15 de desembre de 2001).
Domènech Vives, Ignasi (2016). L'escultor Pere Jou (1891-1964). Forma i matèria. Barcelona, ed. Viena.