El pacte (1)

(Publicat el 26 de maig de 2026)

Vivim temps en què sovint es parla de confiança, de democràcia i de respecte institucional, però poques vegades ens aturem a reflexionar sobre el veritable fonament que sosté qualsevol convivència col·lectiva: la paraula donada.

Un pacte no és només una signatura sobre un paper. És un compromís moral. És l’acceptació d’una responsabilitat davant dels altres. Quan un acord es trenca deliberadament, no només es produeix un incompliment contractual; es trenca també la confiança, es deteriora la credibilitat i es debilita el respecte que la ciutadania diposita en aquells que tenen responsabilitats públiques.

La història és plena d’exemples que ens recorden les conseqüències de la traïció i de l’incompliment dels compromisos. El filòsof i escriptor Dante Alighieri, a La Divina Comèdia, situava els traïdors a l’últim cercle de l’infern, reservant-los el càstig més sever. Per què? Perquè considerava que la traïció era el pitjor dels pecats: abans de trair, cal generar confiança; abans de trencar un acord, cal haver promès lleialtat.

Un dels exemples més coneguts de la tradició cristiana és el de Judes Iscariot, deixeble de Jesús, que segons els Evangelis el va entregar a canvi de trenta monedes de plata. La seva figura ha quedat, al llarg dels segles, com el símbol universal de la traïció i de la ruptura de la confiança.

També la història contemporània ens ofereix episodis on la ruptura dels pactes i de la legitimitat va acabar tenint conseqüències devastadores. El mariscal Philippe Pétain, heroi de França durant la Primera Guerra Mundial, acabaria col·laborant amb el règim nazi durant l’ocupació alemanya. I a l’Estat espanyol, el cop d’estat del dictador Franco contra la República democràticament constituïda va derivar en una guerra civil fratricida que va marcar generacions senceres.

No es tracta només de revisar la història. Es tracta d’entendre què ens ensenya. Cada vegada que un acord es trenca per interessos personals, partidistes o oportunistes, el que realment es posa en risc és la confiança col·lectiva. I sense confiança no hi ha democràcia forta, ni convivència sana, ni respecte institucional possible.

En política, complir els pactes hauria de ser la normalitat. No una excepció ni una moneda de canvi. Els acords poden agradar més o menys, però quan són assumits lliurement i davant de la ciutadania, passen a formar part del compromís democràtic.

La política necessita recuperar el valor de la paraula. Necessita servidors públics que entenguin que la credibilitat no es construeix amb grans discursos, sinó amb coherència. Perquè quan els pactes es compleixen, es reforça la confiança ciutadana. Però quan es traeixen, el descrèdit no afecta només els protagonistes; acaba esquerdant la fe de la societat en les institucions i en la mateixa democràcia.

Potser, al final, la pregunta més important és ben senzilla:

Qui vol confiar en aquells que no respecten o traeixen un pacte?